EL LLAMP
al servei de la nació catalana
A EN JOAN CREXELL – 2
Aproximació
a l’obra d’en Joan Crexell (1a Part)
Reprenc el post d’ahir que vaig interrompre emocionat quan us
parlava de la Biblioteca d’en Joan Crexell, que
li costà anys i panys de recollir i a la qual destinà
tots els seus cabals. Hi havia peces extraordinàries,
originals i úniques, fins i tot un Llibre d’Actes
–manuscrit– de la Generalitat medieval… En Joan
havia començat una notable col·lecció
d’escriptures i documents privats, dibuixos i gravats antics, en fi,
també hi havia un prestatge dedicat a una altra seva passió:
els OVNI, no debades fou destacat impulsor del Centre d’Estudis
Interplanetaris…
[A
la fotografia, feta el 14 d’octubre del 1984, davant
del glacis on
fou afusellat el president Màrtir, en Joan
és al mig; a
l’esquerra un altre inoblidable patriota,
l’enginyer Ignasi Ponti; el de la
dreta sóc jo.]
El
fons bibliogràfic, després de llargues i complicades
gestions amb l’objectiu d’evitar-ne la dispersió fou adquirit,
per un preu força més simbòlic que real, per la
Universitat Pompeu Fabra, on suposo que es pot consultar. Dubto molt
però que el rigor, la metodologia, i per damunt de tot l’amor
amb què dotà en Crexell a aquest impagable aplec en paper de pensaments i fets catalans hagi trobat
continuador.
Sense
cap ànim d’assenyalar no ningú, potser fora l’hora que
els nombrosos investigadors que es beneficiaren de la franca acollida
d’en Joan i que gràcies a la seva tasca pogueren completar –i
fins i tot, iniciar– llurs treballs o estudis, ho manifestessin
en públic reconeixement. Sé que el nostre és un
país de desagraïts però a voltes cal recordar-ho,
per si un cas hi volem posar remei.
El
currículum d’en Joan Crexell era –només n’assenyalo
alguns essencials aspectes– de treure’s el barret: llicenciat en
Ciències de la Informació (de quan se’n deia
«Periodisme»); president del Centre d’Estudis
Interplanetaris; president de la Convenció per la
Independència Nacional; membre del Pen Club Català;
membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana;
membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut
d’Estudis Catalans; col·laborador del Centre d’Història
Contemporània de la Generalitat de Catalunya.
Una
bona part de la investigació periodística la dedicà
a l’estudi i a l’anàlisi de la premsa catalana, i de forma
especial la clandestina i la de l’exili. Quasi sense excepció
no hi ha pas cap estudi sobre aquest tema, posterior o contemporani
d’en Crexell, que no l’hagi de citar o de referir-se, necessàriament,
a la seva ingent obra de recerca. Més d’un cop en Joan es topà
amb la desagradable realitat, perquè amb la il·lusió
que el caracteritzava comentava amb un o altre una nova troballa, o
el desllorigador d’un enigma i, al poc temps, aquella idea o fet
sortia en forma d’article (i a voltes de llibre!) amb la signatura de
l’espavilat de torn… País petit, sí, i poblat per uns
quants voltors, també.
Per
a que us feu una idea aproximada de la transcendència de la
feina feta per en Joan Crexell, més enllà de la
d’erudit i de savi que compaginà amb l’acció constant
al carrer, en una època en què això podia
significar perdre la llibertat o la vida, us en faig cinc cèntims:
[Haig
de fer menció del molt apreciable ajut que m’ha donat el meu
germà Xavier, periodista també com en Crexell, per a
compilar i redactar el text que segueix.]
El
1971 el trobem de coeditor de Cròniques, publicació
per a universitaris de la qual en van sortir tres números fins
a la detenció d’en Fèlix Martí, directiu de la
Fundació Jaume Bofill, que era qui s’encarregava de l’edició
material. A l’Equip de Redacció hi havia, a més a
més, en Joaquim Ferrer Roca, Raimon Martínez Fraile,
Miquel Sellarès i Oriol Pi de Cabanyes.
Del
1971 al 1974 forma part de l’Equip Catalunya ’71 el qual, amb
elements del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista
d’Alliberament Nacional (PSAN), de la Unió Democràtica
de Catalunya (UDC) i dels llavors coneguts com a «pujolistes»,
cada Onze de setembre preparava i escampava un opuscle (del
corresponent a l’any 1972 se’n va fer 60.000 exemplars).
És
l’ànima de la clandestina Col·lecció «Papers
de Treball i de Formació», amb dos llibres publicats:
Lluita contra la repressió (mesures de seguretat),
aparegut el 1972, i El
poble de Catalunya i la República espanyola davant l’Estatut
(els Estatuts del 1931 i 1932 comparats),
que sortí el 1974.
Entre
els anys 1972 al 1976 és coeditor amb Miquel Sellarès i
redactor del mensual d’informació Avui, portaveu del
Servei d’Informació Català (SIC). En van publicar 39
números, i diversos monogràfics («Enquesta sobre
l’Assemblea de Catalunya», «Report de Treball sobre la
Campanya per l’Ús Oficial de la Llengua Catalana»,
«Per un Ensenyament Popular Català», «Homes
de Catalunya, Avui»), amb un promig de tirada d’entre 2.500 i
3.000 exemplars. Com a redactor de l’Avui-SIC va ser
detingut el 28 d’octubre de 1973 a l’Església de Maria
Mitjancera, en la famosa caiguda dita dels «113» de
l’Assemblea de Catalunya. Empresonat a la Model de Barcelona,
alliberat i de nou perseguit –sota ordre de «búsqueda
y captura»–, es va haver d’amagar a la Parròquia
de Santa Agnès, i fins a l’estiu del 1976 visqué en
la clandestinitat. Durant el llarg mes d’empresonament, en Joaquim
Ferrer Roca tingué cura de continuar fent l’Avui-SIC
i evitar així que la policia pogués pensar que havia
capturat tot l’equip de dita publicació.
A
l’any 1974 fundà la Copisteria Mar Blava (carrer de Bailèn,
130, Barcelona), que serà activa fins el 1978. En aquesta
impremta es van imprimir publicacions del GASC («pujolistes»),
CDC, UDC, CSC, ERC, PSAN, IPC, fàbriques en vaga, associacions
de veïns –com la introbable Butifarra!– i el mateix
Avui del SIC, a més a més de fulls volants
diversos, especialment de l’Assemblea de Catalunya i de les
Edicions Catalanes de París, tot destacant-hi el que contenia
la lletra i la música d’Els Segadors (del
qual se’n va arribar a fer uns 250.000 exemplars), així
com una octaveta que marcà un punt d’inflexió, la d’una
fàbrica en vaga (Standard Elèctrica, gener del 1976):
amb dipòsit legal!, per la qual cosa la policia no va poder
detenir els qui la repartien (se’n va parlar a la premsa de
l’època). També s’hi van imprimir llibres, com la
primera edició del seu Premsa catalana clandestina
(1970-1977) i Cançoner revolucionari de la joventut,
tots dos del 1977, dins de les Edicions Crit, les quatre edicions de la Poesia completa de Joan
Salvat-Papasseit (facsímil de les originals a cura del
mateix Joan Crexell), amb 11.000 exemplars (de 1976 a 1978). En
l’apartat d’opuscles, a més a més de publicar
treballs del PSAN i d’IPC, es van editar els primers documents de
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC):
«Estatuts», «Programa Econòmic i Social»,
«Què és CDC», els nou primers títols
de la Col·lecció «Textos CDC», i l’edició
de l’Estatut de 1932. També va editar publicacions de
Convergència Socialista de Catalunya (CSC, d’on sortiria el
Partit Socialista de Catalunya, PSC): «Pel Socialisme», i
els quatre Quaderns de Formació («Autogestió»,
«Línies Sindicals», «Fet Nacional» i
«Partit i Lluita pel Socialisme»). Un llibre curiós
i també introbable el qual –com d’altres papers que sortien
impresos d’aquella copisteria, ni el mateix Crexell ho sabia que es
feien a casa seva!– fou el recull de poesia Gespa Price, que per ell mateix, mereix un post a banda.
El
març del 1976 en Joan Crexell es fa militant de CDC i és
encarregat de la Direcció de Publicacions (CDC
Informacions, 1976
a 1979; Convergència, 1979-1980; CDC Debat,
1976-1980; i l’esmentada Col·lecció «Textos
CDC»). El setembre del 1980, per greus discrepàncies –i,
perquè no dir-ho, també per negar-se a ser sotmès
a censura– amb el principal líder de CDC sobre el nivell
d’autogovern que en Joan Crexell creu i vol fins a la plena
Independència de Catalunya, abandona la Convergència
d’en Jordi Pujol.
El
1987 és un dels membres fundadors de la Convenció per
la Independència Nacional (CIN), de la qual en serà
president entre 1989 i 1991. Participà activament
de les dues primeres convencions (la del 1987 i la del 1989); si la
primera va obrir els ulls del poble català sobre la viabilitat
econòmica de la Independència de Catalunya, la darrera
va prestigiar allò que hom ha convingut en anomenar
«l’independentisme democràtic» suara representat
sota les sigles d’ERC (per contraposició als qui no rebutjàvem
d’altres formes de lluita; aquesta qüestió creà un
greu enfrontament al si de la CIN).
El
1986 es presenta, com a independent, en les llistes d’ERC al
Congreso de los Diputados, propiciant la renovació de la
militància i, sobretot, de l’oligarquia dirigent d’ERC
(entrada al partit dels grups de Colom i de Carod).
Fixeu-vos
en el detall que una etapa molt important de l’activitat «de
carrer» d’en Joan la desenvolupà mentre era cercat per
la policia espanyola d’ocupació (tardor del 1973-estiu del
1976). Més que un fre, la seva precària situació
l’esperonà a multiplicar-se en benefici de la lluita per
l’alliberament de Catalunya. Recordo que el vaig veure –me’n feia
creus!– en més d’una manifestació d’aquella època,
a risc que l’enxampessin i el fotessin per sempre…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, fa uns dies vaig enviar un e-mail a Esquerra Republicana de Catalunya, per a demanar-lis que reeditessin o fessin el que fos per reeditar el llibre d’en Joan Crexell: "L’origen de la bandera independentista", ja que em consta que està exhaurit i per tant és impossible de trobar
De moment no m’han respost, però m’agradaria que ho féssin, ja que en Joan Crexell es mereix que els seus treballs no restin en l’oblit.