De manars i garrotades
De coses què passen tots els dies i que no sempre es veuen
Prop de la decepció
Tinc una mica descurat el meu bloc. Coses personals i l’activitat de recolzament a la Vaga General del 14 se’m mengen el temps i, sobretot, la capacitat de reflexió per lligar quatre paraules.
Hui vaig a recomençar aquestes humils reflexions des de la meua vessant més habitual, la de l’escèptic. I hi ha dues dates per a aquesta perspectiva, per ordre cronològic.
La primera és la del dia 14N, la convocada Vaga General, què es pretén també ciutadana, la qual estan veient-se amb molta por per dirigents de tots els sindicats amb els quals he parlat. L’ambient està fred, molt fred, massa fred fins i tot.
És normal quan les coses s’han fet tan malament durant tant de temps, els uns tancant-se en la seua “torre de marfil institucional” i els altres allunyant-se de la sensibilitat real de la població assalariada i de la ciutadania mitjana, manipulada, atrapada entre dilemes absurds de propostes que no arriben a entendre perquè els qui pretenen explicar-les tenen vetada la presència als mitjans massius de comunicació i aquests, per la seua part, ja emboliquen tot el que poden. Ens manca tan sols el discurs de la por, que airejaran aquests darrers dies.
L’altra data és la del 25N. Respectant l’entusiasme de l’independentisme al Principat, la meua visió, al sud estant, no és tan optimista com el miratge de la manifestació del 11S ha provocat en molta gent nord enllà del Sénia .
La primera perplexitat és la de que, sembla, CiU ha aconseguit -ja es veurà fins a quin nivell- posar-se al front de la “manifestació”, arrabassant el protagonisme de base popular i ciutadana què, crec, va tindre l’11S i tractant de dur l’aigua al seu molí. I tot això després de haver dut endavant, en el poc temps de legislatura que s’ha acomplit, les polítiques més reaccionàries i antipopulars -en contra del poble, vull dir amb esta expressió- de tots els governs de la Generalitat de Dalt des de la mort de Franco ençà.
Després està la dispersió del vot independentista que provocarà la multiplicitat de propostes en aquest camp, demostrant la seua manca de maduresa política i el maximalisme “de barraqueta” del què alguns en fan gala, ignorant torpement la realitat que els envolta.
El que més greu em sap és que en fa la impressió que, després d’aquestes dues dates, s’escamparà una trista impressió de fracàs i frustració, què congelarà les energies que les aparents convergències que s’havien format -sindicals en un cas, polítiques en l’altre- semblaven haver alliberat.
Caldrà tindre calma, perspectiva de llarg termini…i ganes de continuar treballant, un cop més, a contracorrent. Sembla que és el destí d’algunes persones com jo i d’algunes idees, com les reivindicades eixos dos dies, sempre i?lusionants però difícils de fer quallar.
Esperem a veure i, com solia dir el mestre Fuster, “parlem-ne”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament