De manars i garrotades

Des de l’arribada al poder -seria millor dir, segurament, al govern; no és el mateix- de la dreta, com un allau… a les urnes, l’ambient social i, sobretot, les respostes d’aquest poder a les reaccions de la ciutadania són, cada cop més, d’una violència creixent i indiscriminada. Un cert patrioterisme barroer i caspós està crispant les reaccions de les anomenades “forces de l’ordre(quin?)”, adobant les seues actuacions defensores de l’estatus socio-econòmic que se’ns imposa des d’àmbits de poder -eixe si ho és- mundial i europeu, d’un cert baf pudent a feixisme.

La descarada i brutal actuació dels “robocops” a la primavera valenciana; l’especial “sensibilitat civil” del cap dels efectius anomenant “enemics” (de la pàtria, què ell suposa que  usufructua) als alumnes d’institut i els qui els recolzaven(m) pel fet de manifestar-se; la destrucció a València per part de policies uniformats -actuant com una banda de “gamberros”- d’un mural on es criticava l’actuació contra els miners; la pròpia actuació contra els miners a Madrid disparant -en contra de totes les normes legals d’utilització- les pilotes de goma en tir horitzontal i no contra el terra, a més del propi fet de disparar contra gent que, desarmada òbviament, sols manifesta la seua por i indignació front un futur incert; l’incident en terres balears on a un detingut per una barralla al carrer se li vol obligar violentament a besar la bandera espanyola pel fet d’expressar-se en català; les retencions absolutament arbitràries -legalment parlant, és clar- al carrer, de gent que venia d’alguna concentració o manifestació -visita del Papa a Madrid, mascletades reivindicatives a València,…- amb l’argument -totalment alegal, com a mínim- de ser “persones d’interés policial” (sic)…
No vull fer-ho més llarg, però una repassada per les pàgines d’informació escrita, en paper, a internet o on siga, donarien un recull amplíssim d’incidents de tota mena amb les característiques que he anomenat al començament.

Supose, vull suposar, m’agradaria pensar, que el fet que les concentracions multitudinàries per èxits esportius siguen tractades amb “guant de seda”, cosa que no critique, si no, ans al contrari, ho destaque, mostren que els cossos de seguretat saben fer-ho millor quan volen i se’ls mana. El cas és que el substrat de tot el que he comentan sembla indicar que, a les casernes, el feixisme “espanyolero” (com a fàcil excusa patriotera per reclutar gent) més feixista que espanyol, és moneda corrent i promocionada per la cadena de comandament polític.

Ara els militars semblen fora de joc en aquest terreny: els tenim “entretinguts” -a costa de les nostres butxaques- en missions internacionals de pau vàries. Les diverses policies que tenim semblen ara la punta de llança d’aquest moviment de fons, cada dia més palés. És normal. Hui en dia els militars -els de carrera, clar- són gent que estudia, viatja i parla idiomes, utilitza material sofisticat que requereix una certa cultura científico-tècnica i veu, sobre el terreny, com està el món. Per contra, les policies són manades per gent com l’actual ministre de l’Interior, o com al seu temps, Cotino, o Barrionuevo o Corcuera, que de l’ordre públic tenen una concepció estrictament partidària -que no és el mateix que política- en el sentit de que, qualsevol cosa que es faça contra decisions dels governs, dels “seus” governs, és una actuació antipatriòtica i subversiva i, clar és, violenta i terrorista a poc que es “calfen” parlant. I si no em creuen, esperen a que es concrete la reforma que prepara el sr. ministre de l’Interior (anar amb caputxa, fumar on no toca, resistir-se pasivament a les policies…), assesorat de forma entusiasta pel Conseller català del ram Sr. Felip Puig, i ho comprovarem…en les nostres costelles.

I la ciutadania, se n’adona?. Tot sembla indicar que sols de manera parcial i ingènua, com en les manifestacions del 15M, llevat dels grups progresivament més conscienciats de la situació, però sense articulació ni projecte polític clar. Perquè si es mira al voltant, buscant un partit o sindicat o el que siga, que siga capaç d’entendre i catalitzar mitjanament eixes inquietuds, el que veu és un desert desencoratjador. Què cal fer, doncs?. Per ara, aguantar i resistir cadascú al seu àmbit com millor es puga i tractant d’escampar la reflexió al seu voltant. És això prou?: no ho és per revertir la situació, però sí per a anar fent el brou necessari per un canvi de rumb.

Però, atenció!, abans patirem molt i molt i és important que aquest patiment de la gent no es capgire cap el feixisme clar i net. Les declaracions del cap de la patronal, el sr. Rosell, diguent que “havia estat una errada el contractar tanta gent estrangera”!! (Quin morro té aquest individu!!.Qui i per què els contractaven?) són d’un enorme perill en el sentit de desviar la indignació cap l'”altre”, l'”estranger”, o el “sindicalista”, o el “protestó”, com ja feia la senyora Aguirre…i ara el govern de l’estat.

En resum, feixisme de baixa intensitat… fins ara, però amb una intensitat creixent… Estiguem a l’aguait