De manars i garrotades

Escric aquestes breus ratlles un dia abans que les urnes s’òbriguen a Catalunya, a la Catalunya de dalt vull dir, per deslliurar totes les i?lusions.
Ho faig contenint la respiració i amb una barreja de sentiments contradictoris. I tinc por.
Por de que els sentiments de moltíssima gent puguen ser bastardejats en funció d’interessos no sempre clars.
Però és el cas que, ara, ens juguem molt. Els catalans de dalt i els de més avall.
La gent que, vist el clam de l’11 de setembre, per por de quedar arraconada per la història, en uns casos, o per altres raons que hui ja no és dia d’analitzar, s’han volgut pujar al llom del “caballo patralbo” (Alberti-Paco Ibáñez dixit) en té molta, moltíssima responsabilitat en encetar el que pot ser una tasca realment històrica. De veres històrica, sense exageracions.
Uns s’han pujat per galopar amb ell, altres amb la intenció de que no se’ls desbocara i finalment hi ha qui s’ha tractat de pujar al seu llom per evitar caure sota les seues potes, sota els peus del poble català en marxa.
En tot cas el meu desig és el que encapçala estes poques ratlles -un cop més amb l’Ovidi de referència- i amb les paraules de Rafael Alberti: “¡A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!”
Bon vent i barca nova, germans!