De manars i garrotades

(*)Foto de Yolanda González

No és pas una xifra especialment rodona, no són ni 25, ni 50, ni cap xifra commemorativa habitual, però l’actual situació política em fa -dèries d’activista vell, potser- recordar que hui fa 37 anys d’uns fets que marcaren fortament l’anomenada pacífica(?) i modèlica(?) transició espanyola cap a una (esta) democràcia: L’assassinat massiu de cinc persones, tres advocats laboralistes, un estudiant de dret i un administratiu i quatre més ferides al despatx laboralista de CC.OO. del número 55 del carrer Atocha de Madrid.

I em fa recordar-los no pel fet de la seua mort, sinó perquè ja va sent hora -ja feia temps que havia de “ser l’hora”- de recordar que aquells anys varen ser anys de sang, de molta sang, discretament amagada a les generacions posteriors llevat dels morts per l’ETA, que d’eixos sí que ens fan memòria -justificada, evidentment, tota víctima de la violència política cal que siga valorada- però sobrevalorada respecte dels “altres” morts.

Perquè hi hagué morts i ferits per donar i vendre. Càlculs més o menys aproximats basats en dades oficials diuen que de l’any 75 al 82, varen ser unes 600 les persones què moriren per ser objectius clars del tardofranquisme feixista o per passar “per on no devien” i entropessar malauradament amb els qui, per ser dels cossos repressius o per tindre armes a ma -com les gents de Falange, Fuerza Nueva, sindicats verticals- o pertànyer a organitzacions estranyes, infiltrades fins el moll de l’os pels serveis secrets espanyols -FRAP, GRAPO, etc.- foren les seues víctimes. Incloent-hi, òbviament, la gent assassinada per ETA, aproximadament la meitat.

I per què vinc a treure aquests morts de l’armari hui?, doncs perquè ara que molta gent treu com a bandera per mantindre l'”statu-quo” l’actual Constitució espanyola, està bé recordar l’ambient existent al país quan aquesta es va redactar. Recordar també, de pas, que els militars del franquisme eren una “força política” activa llavors i amb conxorxes més o menys estructurades que es descobrien dia sí i dia també (que li ho pregunten a Suarez), reals i actuants a cara descoberta pràcticament, fins l’apoteosi final del 23F, que va suposar la definitiva consagració dels límits d’esta democràcia en l’aspecte “autonòmic” fonamentalment.

Quan gent com la senyora Sánchez Camacho li retreu a Oriol Junqueras que “gràcies a eixa Constitució pot dir el què diu”, ignora -voluntàriament- eixes coses. I altres com l’article 145, què diu literalment:

“1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.”

Una dedicatòria especial a uns possibles “Països Catalans” o a la unió de Nafarroa a Euskadi, és dir, una limitació claríssima d’això que ara s’anomena tant del “dret a decidir” dels pobles…que no siguen el de l’Espanya “eterna i indisoluble” segons diu l’article 8 del “Preámbulo”:

“1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”

Per a qui no estiguera, per edat, quan estes coses es debatien recordaré que, clarament, quan es parlava de “integridad territorial”, tant la dreta espanyolista (AP i UCD) com el PSOE, més “E” que mai amb el senyor Guerra com a ponent, no parlaven d’una invasió de tropes estrangeres, precisament, sino que, explícitament, declaraven que es referien a que España “ni -massa- roja ni -fonamentalment- rota”.

No soc especialment optimista respecte del procés en marxa a Catalunya, a la Catalunya administrativament estricta, però quan algú us vulga argumentar als qui per edat no coneguéreu aquests “detalls històrics”, amb l’argument de la Constitució com la “porga de Benito” per a tots els mals, li recordeu aquests fets, amagats no innocentment ni casualment pels qui s’oposen a la plasmació del dret a decidir d’un poble que vol que li pregunten per a respondre. El que siga, però que li pregunten, i que s’accepte per part d'”ells”, que diria el Fuster, la seua voluntat, explicitada pacífica i democràticament a les urnes. O no?

(*)La foto pertany a Yolanda González, jove dirigent universitària de 18 anys, que fou segrestada, torturada y deixada morta a la vora d’una carretera comarcal, presuntament pels “Guerrilleros de Cristo Rey”. El seu assassinat mai va ser jutjat ni varen haver-hi detencions.