Mentre prepare uns papers sobre la poesia d’Estellés per a unes jornades que han començat hui (i duraran demà i el divendres): "L’obra de Vicent Andrés Estellés: treballs per a una edició crítica", a la Jaume I de Castelló, repasse alguns dels poemes i poemaris preferits. Sóc estellesià, però tinc les meues preferències. Em resulta reconfortant el poeta de Burjassot en molts sentits, la imatge agosarada, el lèxic desconcertadament dialectal, la inventiva transgressora, l’instint poètic… És peculiar la manera que té de crear una atmosfera en els textos, sovint a base de repeticions. Bé, en faria una llarga antologia de textos predilectes (n’hi ha algunes en la
xarxa) però m’acontente amb dos ben curts, irreverents i jocosos:
t’havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t’has mort en caure per l’escala
(D’epitafis, 1962)
intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una discreta companyia
però t’és més difícil que canviar de postura.
(D’epitafis)
M’apassiona Estellés. Es mereixeria un blog per ell solet. Salut!
Vicent Andrés Estellés és una de les veus poètiques més originals, profundes, interessants i perdurables del segle xx. Ja ho va dir Joan Fuster en la introducció al primer volum de les Obres Completes: el poeta més important des d’Ausiàs March. La d’Estellés és una veu singular que no deixa de captivar el lector, i de sorprendre’l, a mesura que aprofundeix en la seua obra, veritablement inabastable, plena de matisos i d’interpretacions polivalents, polisèmica i versàtil, sempre suggeridora, d’una solvència extraordinària, a pesar que o precisament perquè estem davant d’un escriptor prolix, fill d’una època convulsa i d’un país contradictori. Una època que explica, en gran part, la seua obsessió per contar, per fer la crònica de la realitat, la seua dèria per escriure.