A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

6 de gener de 2008
Sense categoria
1 comentari

Llenya

Mentre els xiquets esperen apressats l’arribada dels reis, dedique unes hores del dissabte a fer llenya. El foc de la llar en necessita molta. Cada arbre té la seua textura, la seua olor, la seua qualitat, el seu pes, la seua estètica… N’he fet molta, de garrofer. És una qüestió de simple principi ecològic: netege els bancals i em proveïsc de combustible. Alguns troncs són esculturals: tallats en canal, semblen màscares africanes. Els colors de la part de dins són d’un marró rojós, amb una escala cromàtica que s’acosta al groc, al carbassa i al negre. El garrofer sembla l’arbre amb una sàvia seca -comparada amb la del taronger, l’ametler, l’olivera, si més no- més propera a la sang humana. Té una textura porosa i una aroma tel·lúrica, de caverna. Els arbres gegantins (i alguns desgavellats) són una de les marques més característiques del paisatge mediterrani, perquè si hi ha garrofers, hi ha temperatures suaus: per damunt dels quatre-cents metres sobre el nivell de la mar no crec que n’hi haja molts. (N’hi ha més)  

   

Almela i Vives va escriure un "Cant a la Garrofera", en L’espill a trossos, on es queixa, amb tota raó, del fet que s’ha cantat massa vegades les oliveres argentades, les palmeres gràcils amb penjolls d’or, els ametlers, els tarongers i les figueres. I no cal dir, els pins. La segona estrofa se situa en un pla de reivindicació:

   Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe la garrofera,
aliena a la cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.

  1. Mira que curiós. Aquest estiu que ha passat, vaig anar a casa d’una amiga que viu a La Marina i en vaig collir una garrofa (té una garrofera grandiosa). La vaig obrir de dalt a baix amb perill de tallar-me la mà (no us podeu imaginar -proveu-ho, proveu-ho, si encara no ho heu fet mai- el que costa de tallar) i en vaig traure dos pinyols que hi eren. Els vaig plantar en un cossiol, sense massa fe, la veritat, però, vés per on, m’han sortit dues plantetes de garrofera PRECIOSES! Les tinc a la terrassa i només les regue.
    És clar que ens coneixem, Enric, ja veus, estic convertint-me en lectora habitual del teu blog tot i que no ho he estat -ho confesse- dels teus llibres. Però aquestes entrades, curtes i variades (i sempre amb la seua foto) que poses ací, m’agraden. Potser estic aprenent per si em decidesc a obrir un blog.
    Salut!
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!