Mentre els xiquets esperen apressats l’arribada dels reis, dedique unes hores del dissabte a fer llenya. El foc de la llar en necessita molta. Cada arbre té la seua textura, la seua olor, la seua qualitat, el seu pes, la seua estètica… N’he fet molta, de garrofer. És una qüestió de simple principi ecològic: netege els bancals i em proveïsc de combustible. Alguns troncs són esculturals: tallats en canal, semblen màscares africanes. Els colors de la part de dins són d’un marró rojós, amb una escala cromàtica que s’acosta al groc, al carbassa i al negre. El garrofer sembla l’arbre amb una sàvia seca -comparada amb la del taronger, l’ametler, l’olivera, si més no- més propera a la sang humana. Té una textura porosa i una aroma tel·lúrica, de caverna. Els arbres gegantins (i alguns desgavellats) són una de les marques més característiques del paisatge mediterrani, perquè si hi ha garrofers, hi ha temperatures suaus: per damunt dels quatre-cents metres sobre el nivell de la mar no crec que n’hi haja molts. (N’hi ha més)
Almela i Vives va escriure un "Cant a la Garrofera", en L’espill a trossos, on es queixa, amb tota raó, del fet que s’ha cantat massa vegades les oliveres argentades, les palmeres gràcils amb penjolls d’or, els ametlers, els tarongers i les figueres. I no cal dir, els pins. La segona estrofa se situa en un pla de reivindicació:
Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe la garrofera,
aliena a la cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.
És clar que ens coneixem, Enric, ja veus, estic convertint-me en lectora habitual del teu blog tot i que no ho he estat -ho confesse- dels teus llibres. Però aquestes entrades, curtes i variades (i sempre amb la seua foto) que poses ací, m’agraden. Potser estic aprenent per si em decidesc a obrir un blog.
Salut!