A tall d'invocació

Si em demanaren una llista d’autors imprescindibles, hi posaria, sens dubte, Lev Tolstoi. I si fos d’obres, hi inclouria La mort d’Ivan Ilitx. Allunyada de la densitat de les grans novel·les de l’autor, Anna Karènina, Guerra i pau o Resurrecció, La mort d’Ivan Ilitx és una extraordinària novel·la curta. I certament rica, amb tota la complexitat psicològica d’un personatge que s’enfronta a la mort i escenifica el seu malestar, fins i tot, la seua ràbia davant d’aquest fet inesperat, injust, cruel. Segons el narrador, “la història de la vida d’Ivan Ilitx havia estat ben senzilla i ordinària, i alhora ben terrible”. En morir als quaranta-cinc anys no sols ho feia encara en la joventut, sinó que tenia plena certesa que als altres —incloent-hi la dona, la filla, el fill, els membres del servei, etc—els importa un rave. I no parlem dels companys de faena que només hi veien la possibilitat d’ocupar el seu càrrec.

La mort no sols sorprén el protagonista, sinó que en fer recompte d’allò que ha estat la seua vida, “tot se li fonia davant dels ulls i es convertia en coses insignificants i sovint mesquines”. El que li ronda al cap del nostre protagonista és, en el fons, el fet de no haver viscut com calia. Una sensació de fracàs, de frustració, de malestar l’acompanyen. No sols la seua persona és indiferent per als altres, sinó que no podia fer un balanç satisfactori d’allò viscut. Què havia estat la seua existència? Aquesta pregunta la responia amb un cúmul de coses que havien omplert els dies i les hores, l’havien ocupat, però, li deixaven un regust amarg, com de desaprofitament. En el fons, havia buscat en la vida acomodatícia mitigar el pes de la l’angoixa de qualsevol inquietud existencial.

La descripció de l’agonia és cinematogràfica. I com si el narrador fos un testimoni que ho sap tot el que passa en el cap del protagonista, ens detalla el mínim gest, el conjunt de pensaments i de sensacions, i l’estat, en general, del trànsit cap a la mort. Només hi ha un petit moment de treva en el dolor i en compte de la foscor i del sofriment, Ilitx va percebre la llum. Un punt d’alliberament. Però, llàstima! Només va durar un instant. De seguida, va tornar el malestar i després ja: “Va aspirar aire, es va aturar a mig sospir, es va estirar i va morir”.

Tolstoi és valent. Un ha de fer el cor fort per transitar pel moment tan delicat que viu el personatge amb la imparcialitat —que vol dir també la fredor— amb què ho fa. Hem de ser conscients de com tendim a bandejar l’angoixa —a fugir-ne—, en lloc de tractar de comprendre-la i d’acceptar-la. Ilitx se sent insignificant, humiliat, poc volgut, injustament —o arbitràriament— tractat pel destí. Per què a ell? Tanmateix en el relat del rus no hi ha cap sentiment que ens porte a la pietat, res que empatitze amb la desgràcia del protagonista, un buròcrata acomodat. Com diu Espriu en la seua Antígona: “Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s’entèn”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!