A tall d'invocació

És ben oportú reflexionar sobre l’intens cultiu de la novel·la històrica en les nostres lletres. Dos del premis narratius valencians recents: el premi “Enric Valor” de novel·la el guanyà Joan Olivares amb El metge del rei, mentre que Ferran Garcia-Oliver amb La melodia del desig, obtenia el premi de narrativa “Alfons el Magnànim”, l’any passat. Fa uns quants anys, en les notres letres, el jove Ivan Carbonell publicava Els papers àrabs que va obtenir una gran èxit i encara es percep el fulgor de Victus, ctot un bestseller d’ Albert Sànchez Piñol el 2012.

La novel·la històrica exerceix una gran seducció per a escriptors i per a lectors en l’actualitat. Sens dubte el passat es copsa i es descriu més fàcilment que el present. El gloriós segle XV valencià també hi pot jugar un paper important en aquesta tria: les dues primeres novel·les que hem esmentat transcorren en aquell època. I és clar la novel·la històrica pot tindre per objectiu recordar el nostre passat i reforçar la consciència col·lectiva. El primer gènere literari de tota reivindicació nacional té el rostre de la literatura històrica.

Fent novel·la històrica, l’escriptor se situa sempre per davant del lector en el coneixement dels fets. Un cosa que no passa, en canvi, si s’aborden situacions o conflictes actuals. La documentació cal que siga exhaustiva, però no es pot aclaparar el lector, és clar! I també, en el cas d’evocar una València del segle XV ja hi ha elements que són coneguts per un lector mitjà: l’esplendor de la ciutat, la Pobla de les Fembres, esplendor literari amb molt bons escriptors, tertúlies literàries… Caldria recordar que aquesta època és l’escenari de ficcions com ara La regina de la Pobla de les Fembres Peccadrius, 1980, de Ferran Cremades i Arlandis o Les cendres del cavaller, 2003, de Silvestre Vilaplana.

El metge del rei ens presenta la vida d’uns personatges entre dos mons: el jueu —prohibit i sempre viscut clandestinament— i el cristià que és la religió oficial dels personatges. Aquesta doble vida escenifica la funesta persecució religiosa i la conseqüència paranoica que se’n deriva. La vida del protagonista, Lluís Alcanyís, és primer la d’un xiquet que de ben jove sent la vocació mèdica a la qual es consagra de manera apassionada i brillant. I a través d’aquesta assoleix situar-se en els cims de la societat valenciana de l’època. Però la vida a l’Edat Mitjana no és gens complaent: hi ha les malalties, sobretot les pestes, que de tant en tant assolen les ciutat i els pobles, hi ha el bandolerisme, la incertesa econòmica, els pogroms i les amenaces als membres de la comunitat jueva. Més avant amb la Inquisició l’Estat tindrà la seua manera més cruel de desfer-se de famílies adinerades i de tothom que resulte sospitós de judaisme. L’escenari de moltes ciutats, segon apareix al llibre, és el de gent condemnada a mort, cossos ajusticiats, gent que demana almoina, brutea…

El xoc de civilitzacions, invocat ara per alguns teòrics de la sociologia actual, ha estat una realitat històrica en la nostra Península i els seues efectes foren d’una inhumanitat devastadora. Els monoteismes resulten més nocius que els politeismes. Dintre de la seua ànima, els monoteistes no suporten la diversitat, ni accepten l’altre. I aquesta realitat serveix per a la jihad islàmica, la inquisició catòlica i el fonamentalisme jueu. La novel·la d’Olivares ens ho recorda i ens ho fa viure de manera directa i efectiva, pausadament, interiorment. Junt amb això hi ha també les ambicions personals, la passió sexual, la competitivitat del protagonista.

La novel·la assoleix una ambientació prodigiosa de l’època. L’evocació de la ciutat de Xàtiva i de  la de València és de totes totes riquíssima. També sovintegen detalls pel que fa de la medicina, els menjars, els vestits… L’atmosfera que crea és molt reeixida i ens submergeix en aquells moments de la vida dels personatges. La València que apareix és la ciutat dels plaers eròtics —la de la Pobla de les Fembres— un enorme bordell que tenia fama en tot el Mediterrani Occidental. S’hi fan, així mateix, referències a personatges i a fets històrics.

Un dels punts forts d’ El metge del rei és, sense dubte, el llenguatge que empra. Un llenguatge que s’adiu a l’evocació del moment històric que es reflecteix. I, sense ser excessivament rebuscat, ni preciosista, assoleix un nivell d’elegància i de pulcritud força plausible. La cantarella de llengua viva és sempre present. Per això la ficció es llig de manera molt agradable i el relat dels fets apareix fresc i desperta curiositat pel desenllaç.

Més enllà de la trama i de l’escenari valencià, El metge del rei ens presenta un tema ben actual: la convivència de comunitats amb religions diferents. I lligat amb això el fanatisme religiós i la intransigència, com ja hem dit. L’efervescència de l’ islamisme integrista és un dels exemples més pròxims que tenim. Els fets dels present, potser desperten una curiositat pel passat com ho demostra les dues edicions, en quasi un mes de diferència, del llibre Els jueus catalans. La història que mai no t’han explicat, 2014, de Manuel Forcano.

Com a punts dèbils, la novel·la històrica desatén la psicologia dels personatges, en general. En el cas d’El metge del rei, el protagonista no apareix singularitzat amb trets propis. Un personatge diu d’ell que és ambiciós, però els lectors, amb les dades que tenim, no podem opinar. En un moment de la seua vida apareix com un home luxuriós, que freqüenta prostíbuls, sense cap antecedent, ni cap premonició. L’autor ha triat oferir-nos un quadre històric, refrescar-nos uns fets reals, sense interpel·lar les profunditats de l’ànima de cada personatge, especialment del protagonista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!