A tall d'invocació

Però han estat dies intensos. La festa –l’oci– sembla que cada dia ho és més, d’intensa. S’acaba l’agost vol dir que s’acaba l’estiu, des del punt de vista laboral, no climàtic. I no me’n puc queixar! Un petit viatge a la Toscana i, després, el racó rural,  Gines. Activitats socials, lectures, converses, faenes agrícoles…
   De les lectures, no en parlaré amb detall. Han estat obres clàssiques: Dostoievski, per partida doble; Jorge Semprún, també per duplicat, i reelectures: Palau i Fabre, Martí i Pol… Aquestes últimes més per qüestió d’escriptura que per plaer. Però quins escriptors més bons! (n’hi ha més) 
         

  El més d’agost l’he percebut accelerat, per l’atmosfera política, per la quantitat d’esdeveniments ocorreguts… Com si la gent ja no fera vacances. O no les fera com abans. Agost era, temps enrere, el no-temps. Era com un mes on no comptaven certes coses: la faena, les obligacions, el calendari estricte… No passava res d’important. Era un no-temps. La vida era banal i distesa, festiva. O potser era açò el meu país de cucanya?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!