S’ha publicat,
De la decència ordinària, un assaig de Bruce Bégout sobre les idees d’Orwell. Es tracta de l’aproximació envers un concepte que el filòsof francés considera nuclear en l’obra de l’autor de
La rebel·lio del animals. El podem enunciar amb aquest sintagma: la decència de l’home ordinari. Perquè la lliçó política d’Orwell, segons Bégout, “consisteix tota sencera en la crida a la revolució dels homes ordinaris”. És la frase amb la qual acaba el llibre i n’ha estat l’eix al voltant del qual gira el discurs del filòsof francés.
Xavier Pla va fer un comentari sucós
en la revista El temps del 24 de desembre, encara amb la coordinació de la galeria de Lluís Bonada. El llibre resulta prou elemental però destaca una cosmovisió orwelliana coherent i amb pensament propi ben passat pel sentit comú.
(n’hi ha més)
Era molt difícil en el clima dels anys vint i, sobretot dels trenta i dels quaranta, no caure en braços d’un o d’altre bàndol. I abraçar-los de manera irracional, ço és tapant-se els ulls per no veure allò desagradable. És el cas de tants escriptors, com ara Sartre. Orwell va ser, en això, insubornable. La seua participació en la Guerra Civil en les files del POUM, li va obrir els ulls davant del que seria l’estalinisme. A Homenatge a Catalunya va escriure sobre un comissari polític: “Llavors vaig conèixer per primera vegada una persona que tenia com ofici mentir”. Va ser el seu camp d’entrenament: la Guerra Civil Espanyola. Per a mi, Orwell és l’home que no perd mai de vista el sentit comú. Ho fa a través d’una evolució pròpia. Ho trobem no sols en les seues gran novel·les sinó en textos com ara “Matar un elefant” o “Marrakech”. Edgard Morin té una frase que em sembla reveladora sobre el seu moment de prendre consciència: “Vivíem de la joia de redescobrir, a sota de la doctrina, el món”. Orwell va ser un home que va tindre una visió del món que les doctrines mai no varen tapar.