A tall d'invocació

 Amb més de mig miler de pàgines, el volum En el curs del temps presenta els treballs crítics i periodístics d’Enric Sòria dels darrers anys. Ho ha fet l’editorial Moll de Palma, en un llibre acurat i manyós, dens com un missal. Des de temps de Fuster, potser no hi havia hagut un conjunt de textos, a recer de la reflexió, tan amens. En Sòria, escriure és una aventura intel·lectual i la cultura no és un utillatge petulant, ans una saviesa al servei de l’especulació, del debat d’idees i de l’anàlisi de la realitat.
   Fet i fet, hi trobem un repàs de temes diversos que van des de la figura de Jaume I a la poesia de Joan Margarit i des del memorialisme de Josep Pla o de Maurici Serahima fins als Imparables. Tots els temes són tractats amb diligència i perspicàcia, i deixen un bon sabor –que quasi rima amb saber. (n’hi ha més)        

Qualsevol racó de la prosa de Sòria és interessant i suggeridor. Parle d’allò que parle, l’autor sempre hi deixa caure idees lluminoses, relacions desconegudes, informacions noves, o bé conegudes però en un nou context que refresquen el panorama i fecunden la mirada. Sòria parla amb agudesa d’alguns clàssics antics (el fet de ser saforenc hi pot haver ajudat) com Ausiàs o Martorell; però també dels moderns; els textos dedicats a Estellés, a Fuster, o a Llorente són, a més d’afables, d’una subtil sagacitat.
      Com a crític, l’autor La lentitud del mar és d’una solvència envejable, de vegades quasi visionària. Les pàgines que hi dedica a la poesia de Feliu Formosa, a la de Comadira o a la de Pere Rovira són antològiques; després de llegir-les només queda el desig d’anar corrent a comprar els textos en qüestió. Igualment, en abordar algunes proses d’assaig, com ara les de Guillem Calaforra (sobre Joan Fuster), les de Joan Garí, les d’Alfred Mondria o dels de Joan Francesc Mira. En alguns textos, on l’hedonisme intel·lectual senyoreja de manera absoluta, la curiositat indagadora el porta a unes aproximacions literàrio-existencials fabuloses; ho trobem en molts moments, com per exemple en parlar-nos de l’epistolari entre Rodoreda i Sales, o en comentar el dietari, En aquesta part del món, de Guillem Simó. 
   L’escriptor té debilitat per les obres de determinats escriptors com ara Espriu, Fuster o Max Aub i les aborda amb una amenitat docta i amb un estil proteic, com diu el professor Joaquim  Espinós a pròpòsit de La lentitud del mar, que”discorre amb una sintaxi fluvial fins a la concisió aforística”. Però aborde el tema que aborde, l’autor mostra un meditar incansable i seductor, ple d’observacions esmolades.      
      No m’agrada fer crítica panegírica, i tot llibre –i més de la mena d’aquest– és susceptible d’observacions crítiques, però em sentiria injust si no dic que En el curs del temps és un dels llibres més importants de l’assagisme català dels nostres dies.  

versió periòdic “Información” http://www.diarioinformacion.com/artes-letras/2011/02/02/curs-temps-denric-soria/1088750.html

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!