A tall d'invocació

Escriure sobre la pèrdua és difícil. Encara que bona part de l’escriptura –o potser tota?– n’és deutora. En el cas de Lydia Flem, una psicoanalista i escriptora, a través del llibre que ha traduït Josefa Contijoch i ha editat Lleonard Muntaner, s’hi enfronta d’una manera decidida, valenta i lúcida. Ho fa amb el protocol que enuncia el títol de l’obra: buidar la casa de la seua mare, després de la mort.  Una forma d’acomiadar-se dels seus pares, d’encetar una nova fase de la vida: l’orfenesa, tot i ser en una edat adulta.

  L’operació és delicada, dura, amb moments díficils, irats, d’una emotivitat convulsa; es tracta de sensacions que rarament tenen nom, perquè no tenen ubicació anímica o la tenen molt difusa. El llibre em recorda els de Montse Nòria: Estimat Josep Maria. Vivència d’una viudetat i el d’Imma Monsó: Un home de paraula. Experiències paral·leles de pèrdua d’éssers estimats. El cas de Flem és diferent, perquè es tracta d’una pèrdua previsible: la dels pares. No per això és menys dolorosa. Es tracta de posar-li paraules al dol. De conjurar els records. De metabolitzar-los. De penetrar en zones mancades de comprensió. I ara per sempre desparegudes i, no obstant això, poblades de gestos vius, tossudament eloqüents. Davant de la pèrdua hi ha pocs motius de consolació, però quin dubte hi ha!, l’escriptura (no és que siga cap soma, com la que prenen els habitants d’Un món feliç) però pot ajudar a fer-la més suportable. (n’hi ha una petia antologia)    

 “Aquest llibre se’m va imposar com una evidència. Assaltada per emocions difuses, ambigües, violentes, sovint incompatibles, els mots brollaven per ells mateixos. Escriure captava el flux evanescent dels afectes. L’escriptura naixia del dol, tot oferint-li un refugi. Un lloc on posar-se a recer abans d’afrontar noves onades de mal contenir.

   L’experiència de dol es viu en solitud. No és només dolor i tristesa. També s’hi afegeix l’agressivitat, la còlera, la ràbia. Difícilment s’admet: els morts i les criatures sembla que només ens ha de despertar sentiments tendres, respectuosos, convencionals. Tot excés està prohibit. Quina mentida!

    (……………………………………………………………………………..)

   Buidar la casa dels desapareguts exacerba la prova de dol, n’acusa tots els trets. Aquesta tasca revela com una anàlisi química la mínima partícula dels nostres lligams, dels nostres conflictes, de les nostres desil·lusions. Fins i tot els endolats que fan venir els “ho buidem tot” no poden estalviar-se ni el seu record ni el seu dolor. Cadascú se submergeix a la seva manera. Però hi ha temps per a la l’aflicció i temps per a la joia.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!