A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
1 de gener de 2008
Sense categoria
2 comentaris
Cap d’any
Una setmana de desconnexió. Ço és sense pantalles, faenes intel·lectuals, ni obligacions (ni contactes amb gent que les recorda) i sense altres coses a fer que menjar, xarrar amb la família, amb els amics… I llegir. Perquè llegir sempre ho necessite. Com li passava a Borges (que no és sant de la meua devoció, però escrivia coses molt bones) no cal presumir dels llibres escrits però si dels llibres llegits. I entre les lectures, alguns llibres molt bons. Sóc un devorador de llibres d’assaig, últimament. Les idees, les experiències biogràfiques m’inciten a l’especulació. També he llegit alguna novel·la, en concret: Un llarg hivern de Colm Tóibín, que transcorre en el Pirineu català durant un hivern de la postguerra (per tant, l’ambientació era adient). Però han estat uns dies de fer coses diferents a les habituals. Desconnectar és això: canviar d’activitat. Ni tan sols he sentit notícies, ni he llegit periòdics.
Com que ha plogut alguns dies (ho veieu en la foto?) ha estat difícil caminar, i l’únic exercici físic important ha estat el de moure les barres i menjar. I beure… Després, converses amb amics en sobretaules dilatades que ajuntaven el dinar amb el berenar i el sopar. O, puntualment, en el pub "la burreta". Nadal és la dictadura del dolç: torró, pastissets, nous amb pasta, bombons… (n’hi ha més)
Com que ha plogut alguns dies (ho veieu en la foto?) ha estat difícil caminar, i l’únic exercici físic important ha estat el de moure les barres i menjar. I beure… Després, converses amb amics en sobretaules dilatades que ajuntaven el dinar amb el berenar i el sopar. O, puntualment, en el pub "la burreta". Nadal és la dictadura del dolç: torró, pastissets, nous amb pasta, bombons… (n’hi ha més)
Fora de rituals urbans: grans superfícies, restaurants i cerveseries sorollosos, pàrquings a vessar… el camp, despoblat i solitari, produeix un sentiment de quietud i una sensació de pau (que tampoc poc ser massa perquè passaríem a l’avorriment). Els sorolls de Gines eren: el de l’aigua del barranc, el de les canyes de l’horta agitades per l’aire, el fresseig de les branques de pi… I el de la pluja -un so que tamboreja lentament- tam, tam, tam…
Tot té els seus inconvenients: un s’embruta de fang fins els garrons, el fred és inevitable (si un no vol portar la ciutat al camp), i no es pot gandulejar per carrers, bars o garitos sense agafar el cotxe. Però en fi, tot és relativament relatiu…I el tema no s’acaba ací, però el post sí. Bon 2008!!!
Tot té els seus inconvenients: un s’embruta de fang fins els garrons, el fred és inevitable (si un no vol portar la ciutat al camp), i no es pot gandulejar per carrers, bars o garitos sense agafar el cotxe. Però en fi, tot és relativament relatiu…I el tema no s’acaba ací, però el post sí. Bon 2008!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És una foto preciosa. A més de la sensació de fred (és natural, ja és hivern, no?) dóna sensació de quietud, que no és el mateix que solitud, crec jo.
Feliç any 2008.