Em plau reproduir ací aquest formidable article, segons el meu parer, d’en Quim Gibert, publicat al quinzenari L’Estel, publicació editada a l’illa de Mallorca, en el seu número 577 del 15 d’abril del 2006, pàgina 3. És per a mi una article de formació històrica i independentista. Eus-lo ací, amb un previ crit d’alerta de la meva colita personal:
"Compte amb l’havanera! … almenys aleshores … no va ser culpa dels americans!"
—————————————————————-
Article de QUIM GlBERT
"I UN MATÍ, EN LLEVAR-ME, LA MEVA TERRA JA NO ERA ESPANYA"
El domini espanyol sobre Cuba no va començar a esquerdar-se fins a la tardor de 1868, quan va esclatar la primera guerra de la independència cubana. La Pau de Zanjón (1878), que va posar fi a l’esmentada contesa, dotava l’illa d’un règim autonòmic. Malgrat aquest compromís, la metròpoli espanyola el va ajornar una i altra vegada. Tot i que l’aixecament armat era un avís molt clar que l’illa caminava decididament cap al seu alliberament, Madrid no contempla-va ni remotament aquesta possibilitat. Això explica perquè sempre va subestimar les aspiracions dels independentistes cubans. Per acabar-ho d’adobar, Espanya no va tenir cap inconvenient, l’any 1984, a restringir el comerç cubà amb Estats Units i imposar més tributs a l’illa. El govern espanyol només es plantejaria seriosament concedir una autonomia a Cuba l’any 1897, quan en plena ter-cera guerra de la independència cubana es va adonar que realment la seva sobirania sobre l’ i-lla corria perill. Al capd’un any, el 1898, tant Cuba com Puertò Rico, Guam i les Filipines van deixar de ser espanyoles.
Apartir de les proclames dels «libertadores» sud-americans i altres líders secessionistes, Xavier Deulonder ha fet un interessant repàs d’aquesta desfeta imperial en «La posta de sol d’Espanya» (Llibres de l’Índex, 2005). Des de les Corts de Càdis (1812) fins a la pèrdua de les citades colònies d’ultramar, l’autor ens detalla com els confins espanyols d’ambdós hemisferis van anar quedant reduïts en un 90%. Sense comptar que en el segle XX la Madre patria també deixaria de controlar les possessions africanes (Marroc, Guinea Equatorial, Sàhara). Amb aquest llibre, Deulonder demostra que Espanya no és una realitat ni immutable ni etema i que, per tant, és possible «que un territori sota domini espanyol deixi un dia de sef-ho». Per tal de frenar aquestes temptatives, tant els liberals com els absolutistes espanyols del segle XIX mai van parlar de colònies sinó de regions inseparables del Regne de les Espanyes. I cada cop que es constituïa una república independent allà «donde nunca se ponía el sol», els constitucionalistes no dubtaven a qualificar de «nación indisible» allò que anava quedant d’aquest atrotinat imperi.
«La posta de sol d’Espanya» ens ofereix dades d’aquells dirigents a qui res no els va aturar a l’hora de combatre la totpoderosa Espanya: des de Guillem d’Orange, de la Flandes del segle XVI, a l’Abdel-Krim, del Rif dels anys 20, passant per Pau Claris, Tupac Amaru, Hernando O’Higgins, José Martí … Entre aquests lluitadors, destaca Josep Miró i Argenter, un sitgetà desterrat a Cuba arran de les carlinades que aviat s’arrengleraria al costat dels inpendentistes illencs. Va assolir el grau de general de divisió i va escriure un llibre cabdal per entendre la darrera guerra hispanocubana. És probable que també estigués rere les declaracions d’ independència del poble cubà, en les quals es denunciava, entre d’altres fets, la rapacitat de l’administració espanyola i el manteniment de l’esclavitud de la població d’o-rigen africà. Tampoc van dubtar a fer crides els insurrectes filipins, en les quals parlaven d’arrestos arbitraris i abusos de la Guàrdia Civil «causants de morts en connivència i fins i tot amb l’acord dels oficials superiors, que, de vegades, poden ordenar disparar contra detin-guts sota el pretext què intentaven escapar-se».
Com aquell a qui li arrenquen un queixal en viu, així han viscut bona part dels espanyols d’abans (i també els d’ara) les successives pèrdues de territoris del mig món que va colonitzar Felip II de Castella. «Medio me duele España. Contra heriditas tiritas», deia el periodista Ramon Bamils.
——————————————— Reproduït per Joaquim Pugnau (St. Feliu de Guíxols)
Subscriviu-vos a l’ESTEL. Sols són 35 euros anuals. Per fer-ho envieu les vostres dades a L’ESTEL Apartat de Correu 124 – 07600 s’Arenal de Mallorca
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vicent Paral fa anys a El Temps, va fer un article parlant dels José(p) Martí, Bacardí, Patagàs, i tants i tants………, la declaració d’indep a l’Havana, la senyera d’estat català, etc. que al remat, ha quedat com a fita mítica a les nostres ments. Els llauradors de l’Horta que mig segrestaven I SE’LS EMPORTAVEN A FER UN GUERRA QUE NO ERA LA SEUA….ETC.
Jose(p) Martí era fill, d’un valencià i una cubana, de fet va viure a casa de son pare c/ de la tapineria (barri del Mercat, que és el meu- a uns 40 m. de casa meua). Vés per on. Vicent Partal en aquell article deia que 100 anys abans (pel 1789) ja hi havia moguda a l’illa. En això confiem. Visuionar la llibertat és començar a tastar-la. Hahhhaaha.