Ens cal “Una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana”

14 d'octubre de 2022

0 comentaris

Biblioteca dels Llibres per a la Plenitud Nacional i la descolonització de la incipient República Catalana Independent, votada i guanyada el 1r d’octubre de 2017

Així de cop em venen al cap dos llibres, crec molt importants, escrits amb aquesta finalitat i que em permeto recomanar-los a qui no els hagi llegit:

1 – “Preludi de la Independència” de Carles Muñoz Espinalt.

2 – “Cartes a la Nació, de Catalunya Acció a Força Catalunya ” de Santiago Espot.

—–

Ahir en l’Editorial de Vilaweb, escrit pel seu director vaig trobar-hi una perla de gran valor, que caldria que féssim realitat, Vicent Partal deia el següent:

“no em puc traure del cap la idea que ens caldria ordenar –en el sentit de posar ordre, però potser també en el sentit d’encarregar– una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana. Que algú es dedicàs a facilitar-nos als ciutadans una mena de cànon i resum d’idees d’aquests grans llibres que des de Nosaltres els valencians han anat desbrossant el camí de l’alliberament i desmuntant peça per peça, amb una immensa solvència intel·lectual, l’inquietant tripijoc espanyol.”

I

“Això ve a tomb d’un llibre nou del catedràtic Antoni Simon … que a parer meu s’afegeix al bloc de texts imprescindibles per a descolonitzar la nostra ment.”

Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR BlC.

PS1:

Excavant què vol dir històricament això de la unitat d’Espanya s’entén millor el present.

https://www.vilaweb.cat/noticies/excavant-que-vol-dir-historicament-aixo-de-la-unitat-despanya-senten-millor-el-present/

.

PS2:

Ens cal “Una biblioteca de la reconstrucció intel·lectual i nacional catalana”

PS3:

Preludi de la Independència

Carles Muñoz Espinalt, 1992

“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.

.

1r Capítol – PERCEBRE’L

Són molts els qui voldrien que no se’n
pogués escoltar ni una sola nota. Però el preludi de la Independència de Catalunya no ha nascut pas per generació espontània. No és cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys
que es deixa sentir amb harmònic frasejar, per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti el to vibrant i clamorós que demana executarlo amb tota la seva amplitud.

Els motius pels quals no s’ha acabat mai
d’interpretar, sense perdre o robar-nos les solfes, els podem copsar fins i tot amb fetsaparentment secundaris. En ells, això sí, hi trobem tàctiques errades, molta bona voluntat, excuses de mal pagador i limitada moral de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem
nosaltres mateixos els inconvenients o ensv enen de fora? Fem el sord o gent impenitent ens tapen les orelles?

Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la. Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.

No és pas impossible promoure-ho, encara que la desconfiança en nosaltres mateixos hagi impedit deixar parlar molt alt els qui assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos.

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de tremp, enlloc de cercar un major braor en ells mateixos, prefereixen —baixet, per no fer soroll— parlar de mans misterioses que ens barren el pas.

És orientatiu recordar que, entre les moltes referències que sobre Catalunya va escriure Josep Pla (Notes per a Sílvia), hi figura el següent comentari que un dia li féu Manuel Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció: l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la clau del passat, del present, i probablement del futur. L’Església creu que aquest país ha
d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat. El dia que cregui el contrari es produiran les conseqüències naturals.»

Tanmateix, la rebuscada forma «conse-
qüències naturals», malgrat ésser una
manera d’anunciar-ho amb paraules emmascarades, vol que se sàpiga, però amb el mínim enrenou. Talment com el candorós que del dimoni en diu «en Banyeta», per l’ancestral por que comporta pensar que, bon punt es pronuncia el seu nom correcte, es desperten les ires de l’infern. Ara bé, amb totes les reserves imaginables, i per banals que siguin les precaucions, també amb noms suposats, entre hermètics i temorencs, s’inicia el preludi de la Independència de Catalunya que, vingui d’on vingui el seu clam o tingui clar o insinuós el seu dir, no sempre el sabem escoltar o no ens el deixen percebre.

Carles Muñoz Espinalt, 1992
————————————

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt