COVARD, GALLINA, CAPITÀ DE LA SARDINA
La blogosfera catalana, una de les més importants del món, segons diuen, va plena amb les declaracions d’en Pau Gasol i d’en Xavi. Vagi per endavant que jo penso que els esportistes no tenen perquè suplantar els polítics. Ningú no els ha de demanar sacrificis, si als anomenats pares de la pàtria, aquesta els la rellisca. Òbviament, jo mai, repeteixo mai, em prestaria a vestir una samarreta, un pantaló, amb l’estanquera. Vaja, que ni uns calçotets, ni tan sols un condó. Però aquest compromís íntim, meu, no el puc generalitzar. En primer lloc, perquè jo no sóc precisament un esportista d’èlit.
Dit això, és obvi que no se’ns pot escapar una cosa: no hi ha llibertat per triar entre la selecció ecspanyola i la catalana. I això per dos motius: el primer és que la selecció catalana no està reconeguda internacionalment, tret de determinades federacions. I la segona, i més important, és perquè la negativa a formar-ne part, està castigada per les federacions ecspanyoles. Ni llibertat, ni hòsties. O passes pel tubo o te la fotem. Aquesta és la tria dels ecspanyols. Curiosa manera d’aconseguir adhesions inquebrantables… amb una pistola al clatell.
Amb tot, les declaracions dels dos esmentats més amunt, i que no els tornaré a esmentar perquè em fan fàstic, m’ha recordat a la cantarella infantil que figura en l’encapçalament. Realment, aquests dos individus són covards de mena. Han hagut d’esperar sentir-se forts i poderosos per treure’s la careta. Abans callaven, o com a molt piulaven, però no gosaven dir el que realment pensaven.
Quina diferència, ètica i moral, amb l’actitud valenta, decidida, d’un Oleguer Presas o amb la que va mantenir en temps molt més difícils, gent com el Roger Esteller. Veure aquesta gent m’omple d’orgull de ser independentista. I veure (poc) l’altra gent, amplia el meu fàstic envers els messells, els poca-penes, els que viuen de la dependència i gràcies a la dependència.
Però, com escrivia Robert Graves en les primeres pàgines de Jo, Claudi, cal que el fang que es troba en el fons del riu surti a la superfície. Aquests dies n’està sortint molt, de llot. I això és positiu. Clarifica les coses.
Aquells que no vulguin participar en l’alliberament polític, cultural, econòmic, social, però sobretot ètic i moral de Catalunya, ells s’ho perden. Com diu la cita: Tothom és necessari, ningú no és imprescindible. Per molt que faci 2,15 metres. I sobretot no volem pervertits que petonegin la borbona, que ja s’ha de tenir estómac.
—————– Rebut per correu d’en Josep Sort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
