Preludi de la Independència de Carles M. Espinalt, 1992
CAPÍTOL V
EL CÍNIC ESBORRAR
ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA
Quan un país pateix una crisi de dignitat
patriòtica el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una ensarronada.
No ens enganyem, persones així no podentenir de gent independentista com Josep Ma.Batista i Roca ?i novament em valdré d’una figura paradigmàtica? una idea gaire millor
que la declarada per Josep Pla, quan en un
cert racó de les seves Obres Completes, hom
hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou
com a separatista i catalanista, militarista.
Família rica ?negoci de bacallà?.
Universitat de Cambridge ?Anglaterra?. No
crec que tingués mai cap adepte. Decadència
inevitable del cognom.»
Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no
el preocupaven gaire els judicis que d’ell es
poguessin fer. Tot el seu patir era la situació
del nostre poble. Tota la seva vida va ser un
preludi de la Independència de Catalunya. I
sabia que això seria possible, quan ja no hi
hagués una majoria de catalans que van pels
carrers amb la mirada esporuguida. Ens
conexia molt bé Batista i Roca. Justament, ell,
és el primer que va fer-nos el diagnòstic exac-
te sobre les peculiaritats del nostre caràcter
esclavitzat. No discutirem ara si després va
encertar o no el remei, però no va fallar gens
ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any
1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter
actual de la nostra gent no ens dóna gaires
motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja
amb unes inhibicions i una manca de gosadia
que crea en el nostre ànim una situació que
Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar
irreflexivament per descomptada la derrota
abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta
que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si
d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter
atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat ?
prossegueix Batista i Roca?, tenim mil
maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per
no veure-la o de fer mostra de la nostra iro-
nia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»
En els últims anys de la seva vida, Batista i
Roca recordava el seu diagnòstic ?formulat
gairebé cinquanta anys abans? amb la
nostàlgia i amb la recança de no haver pogut
fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a
refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que,
per a mi, va ésser una llàstima no haver
conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955,
quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb
vehemència no m’estava d’engaltar-li que era
un error que pagaríem molt car, afirmar que
els catalans anem del seny a la rauxa. En tot
cas, el català és l’home que va del seny a la
xerinola, com si amb rialles pogués esvair les
angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent
que es riu del mort i de qui el vetlla?
Confessions així, motivaven que Batista i
Roca posés una cara consirosa on s’hi podia
veure com havia patit aquell home des de
l’exili, per no haver pogut estar a prop
d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir
un mestratge. Per a mi, representa un incal- culable capital de saber, l’haver tingut el privi-
legi de mantenir amb Batista i Roca una
trentena de llargues converses, la major part
d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a
veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i
tornàvem a parlar de la situació de Catalunya;
del tema mai no se’n cansava.
En alguns moments semblava indignar-se
quan jo referia que, a Catalunya, el problema
més que cenyir-se a la preparació del poble,
rau en la forta inconsciència dels qui es diuen
dirigents. «Mireu si en són de curts i despreo-
cupats ?recordo que un dia li relatava? que
ni han comprès les peculiaritats del feixisme
espanyol ni en coneixen les quimeres dels
seus principals animadors i teòrics.»
Com fent una pausa, vaig cercar papers
del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir:
«Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma
Ramos que, l’any 1931, exclamava amb
ràbia: "Por muy pocas ideas que se tenga a
cerca de las características regionales de
nuestro país, aparece de modo diàfano que la
unidad nacional peligra tan solo en Cataluña,
donde la opinión autonómica es un separatis-
mo solapado que espera cobardemente su
hora."»
Volia posar de manifest a Batista i Roca
que, els polítics catalans actuals, ni a tocar
del nas flairen les obsessions, els deliris i els
prejudicis que són l’essència dels espanyols,
tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de
nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure
quines consideracions en trauria. La frase,
també del 1931, portava cua: «El pueblo
vasco es de una nobleza y de una lealtad tan
notorias que convierten su pleito regional en
una reclamación inofensiva e ingenua.»
Escoltada la lectura, Batista i Roca va que-
dar pensarós un instant, per comentar
després de forma contundent: «I, aquesta
concepció continua igual, encara que els
mateixos polítics catalans no vulguin que
sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els
Felipe Gonzàlez han estat "mandos" més
importants o menys de les organitzacions fei-
xistes. D’on els vindria ara desmentir els
dogmes espanyolistes redactats pels seus
antics mestres? Així, els bascos seguiran
essent "nobles, inofensivos e ingenuos" per
més guàrdies civils que els matin i nosaltres
uns "separatistas solapados que esperan
cobardemente su hora", per més que els fem
bona cara quan ens escuren les butxaques.»
«A Catalunya ?vaig respondre-li- només
podrem sortir-nos de tot això formant uns diri-
gents amb tremp, replantejant-nos totes les
idees de nou i mirant-nos les coses des d’un
altre angle de visió, capaç d’animar els apo-
cats i de retornar l’esperança als decebuts.»
Unes setmanes més tard d’aquesta conver-
sa ?parlo de l’any 1977?, Batista i Roca
publicava al diari Avui un article que porta per
títol Tornar a començar. Sens dubte, una
mena de compendi del seu pensament els
darrers anys de la seva vida. El títol no pot
ésser més significatiu: Tomar a començar.
L’article s’inicia amb una frase d’allò més
característica de l’estil de Batista i Roca, ja
que els seus pensaments més originals,
sovint portaven un contrapunt que subratllava
amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-
ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia,
escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara
diuen que ens la volen tornar ?però buida.»
Observi’s que després de «tornar», posa el
guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par-
lava, augmentar el to cantellut i càustic.
Llavors, queien com un cop de massa expres-
sions com: «però buida».
Crec que Batista i Roca és un dels homes
més eminents que ha donat la nació catalana
i el seu millor professor de civisme tal com
recordava jo mateix en l’angoixosa hora del
seu enterrament al Cementiri Nou de
Barcelona. Encara ara us confesso que el
trobo a faltar. La seva sola presència segur
que hauria accelerat el preludi de la
Independència de Catalunya. No anem més
lluny, quan aquest estol de joves deixebles
meus van per ciutats i viles del nostre país a
propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de
la Independència de Catalunya?», però no
perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat
o amb un «no» poruc, sinó des de la creació
de noves imatges motivadores que renovin
les argumentacions dels nostres drets amb un
vigor psíquic que sigui capaç de fondre els
obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa
moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus
deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen
les trifulgues que han passat, sovint, allò que
faig primer que res és preguntar-me a mi
mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i
Roca?»
Algú pot pensar si tan operants eren les
maneres de fer i la forma de veure’ns a tots
nosaltres, quan Batista i Roca retornà de
l’exili, per què no va trobar molt més escalf i
acollida a la Catalunya de I? nova restauració
borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta
anys i el país, per altra banda, vivia uns
moments de considerable confusió política.
Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava
a molts homes amb neguit polític que caldria
donar suport a Batista i Roca per a formular el
preludi de la Independència de Catalunya, la
proposta no encaixava. Uns em deien que era
massa de dretes, cosa que després no els ha
fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les
candidatures electorals del nacionalisme més
dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven
cada matí tot cantant «La Internacional»,
apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat
extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat
que l’esquerranisme era la malaltia infantil del
comunisme. Etc.
Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou
d’aquells que deliberadament confonen capa-
citat política amb embolicar la troca.
Tanmateix, en el fonament de tot això hi tro-
bem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que
només fos per rentar-nos la cara amb un drap
brut ?i amb la plena benedicció de l’«impe-
rio»?, en les darreres dècades s’imposà una
versió falsa sobre la manera d’ésser els cata-
lans, que tranquil?litzava el complex de
culpabilitat de molts conservadors i, alhora,
seduïa els progressistes perquè confiaven
que ens faria superar el romanticisme.
D’aquesta versió de conveniència, amb
l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha
donat una síntesi que resulta clarificador de
transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives
i la seva escola és que va saber utilitzar
correctament tot el que l’escola marxista té
d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió
de la nostra extrapolació entre seny i rauxa,
em sembla la sola explicació psicològica amb
certa coherència sobre la nostra personalitat.
Totes les altres són pura literatura de fum.»
Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les inter-
pretacions de la gent catalana, com la de
Batista i Roca, que no tenien res a veure amb
el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren
«literatura de fum». I, el fum, no té cap con-
sistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no
haver estat per mitja dotzena d’amics que
hem maldat per mantenir-ne viva la figura,
podríem pensar si Batista i Roca no havia
existit mai o si era un bandoler del segle XVII,
o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un
personatge de novel·la per passar l’estona. I,
tot plegat, una altra interpretació del preludi
de la Independència de Catalunya ens l’hau-
rien escamotejat.
Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)
——————————————————————–
No us oblideu de llegir a En Carles M. Espinalt "Preludi de la Independència" post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!