Emigdi Subirats i Sebastià

Un malaurat i dramàtic exemple de la situació de dependència és la la difusió de l’esport català a nivell internacional. No ser independents et lliga de peus i mans de nou. Només podem gaudir d’èxit individuals en alguns esports com el motociclisme,. Tanmateix,. col·lectivament la dependència ens condemna a la costellada i al ridícul més estrepitós. Com a exemple més evident, la Federació catalana de futbol i la seua covardia perenne a causa dels interessos econòmics d’alguns directius. El partit de costellada d’enguany enfrontarà una devaluada selecció catalana amb la totpoderosa selecció de Cap Verd! Si fem una comparació amb la política aquest partit s’assembla a la mutilació de l’estatut made in Guerra.. 
Un partit sense cap interès que tindrà lloc durant el període nadalenc és l’únic que ens permet l’amo espanyol. A més, ja sabem que els jugadors d’elit s’hauran d’inventar un mal a la punta del dit menut del peu per no jugar, presionats per directives espanyolistes dels seus clubs respectius. Els jugadors que juguen allà a Espanya no vindran, no els serà permès venir-hi, i hauran d’acotxar el cap i callar, i resignar-se a temps millors. 
Fa uns anys es va convocar el partit contra Euskal-herria, la qual cosa no va agradar gens als amos espanyols. Era un enfrontament desitjat per les afeccions i necessari esportivament per les afinitats entre els dos equips. Aquest any, a causa dels greus inconvenients que crea perennement la Federació espanyolaamb coalició amb el ministeri responsable dels esports, no hi ha manera de poder portar una selecció d’alt nivell per competir en un amistós. De ben segur que calia fer un pas important per estimular l’afecció i plantar cara a l’amo d’Espanya que ens escanya, també esportivament.
Aquest imput arribaria amb la selecció de Gibraltar. Un enfrontament contra els gibraltarenys hauria indginat l’Espanya espanyola fins a la medula. Hauria accelerat els ànims de l’afecció catalana. La Federació de futbol de Gibraltar té 118 anys d’història, és una de le smés antigues del món. També ha sofert totes les pressions del nacionalisme espanyol per evitar que competissin internacionalment. Espanya no pot respirar veient com Gibraltar s’enlaira i fa el seu camí. Aquest partit seria la resposta necessària per demostrar als poders fàctics espanyols que volem ser.
Sent espanyols, autonòmics o federals (hi ha algú a Espanya que ho sigui?), no hi ha sortida per al nostre esport, com no la hi ha per a la nostra economia ni la nostra política. Els espanyols , quan manava el govern amigo , ja van tirar en orris la feina feta per la Federació de patinatge que havia estat reconeguda internacionalment i hauria donat grans èxits a l’esport nostrat, en un acte propi de l’Espanya de sempre, l’única que existeix.
Un Catalunya-Gibraltar és necessari. Els països petits també poden competir amb dignitat. Gibraltar competeix al torneig de les illes, malgrat no ser una illa, amb la qual cosa ha pogut realitzar un apropament als torneigs internacionals. Ara són membres de la UEFA, malgrat Espanya. No cal ser campions del món per ser dignes. De fet, la roja, campiona del món amb un munt de catalans, farà la indignitat de jugar a la Guinea Equatorial del dictador Obiang. Se’ls hauria de caure la cara de vergonya, però no saben de quin color és. L’estat que mata homosexuals i empresona a tord i a dret rebrà l’amistat de la selecció espanyola. Que els duri l’amistat, semblen tal per a qual!