Emigdi Subirats i Sebastià

Quan Sergi Roberto va saltar al camp ahir, vaig sentir una gran emoció per ell. Un nou jugador del planter que endega la seua trajectòria amb el Barça. Aquesta és la grandesa del futbol. El Barça va guanyar una Champions amb 8 jugadors formats a casa, la qual cosa no té preu entrat el segle XXI, quan els clubs poderosos usen exclusivament el talonari.
Anit va ser d’emocions, en un estadi on ja estem més que acostumats a guanyar gairebé sempre i a imposar en tot moment el nostre joc contra un rival acollonit. I cal parlar dels aspectes més positius.
Em va venir al cap l’estúpid debat que van crear al voltant de la concessió a Messi de la pilota d’or!!! Mare de Déu de Solicrú!!! El qüestionament que feren els aprofessionals de la messeta va ser tota una mostra d’incompetència i de ràbia, de no digerir la realitat i l’evidència: és el millor jugador de tots els temps, i se l’han d’engolir amb patates!!!
 Però, enlloc de parlar d’aquests i de l’impresentable (per usar un adjectiu suau, també podria dir mother fucker, ell que és traductor…) entrenador que tenen els messetaris (no hi ha ceba al món suficient que pugui rosegar), (ni aquell equip, amb la nula simpatia que li tinc se’l mereix; ni l’afecció mereix veure com uns jugadors tan bons els fan jugar tan malament, com si fossin el Getafe B), cal sentir-se orgullós que jugadors jovenets arribin al primer equip.
 Sergi Roberto és de Reus i és tota una promesa: un juvenil que apunta alt i que ahir va veure complert el seu gran somni. Somni que em va emocionar, ja que vestir la samarreta blaugrana és l’orgull més gran dels que es fan i es fan. Esperem que Sergi Roberto escrigui la història daurada que el nostre Barça està escrivint… I és que 1899 neix el club que porto al cor, FC BARCELONA.
Victòria catalana… derrota espanyola. I contents, contents, contents… hem dormit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!