Emigdi Subirats i Sebastià

Andreu Gomila va nàixer a Palma el 1977. És poeta, escriptor, crític literari i periodista especialitzat en arts escèniques.
* Ha estat director del setmanari TimeOut Barcelona. del 2010 al 2017.
* Ha publicat els llibres de poemes Un dia a l’infern dels que són ( 2011), Diari de Buenos Aires (2007), Aquí i ara ( 2007) i Carrer dels dies ( 2012);
* les novel·les El port. No serà res de mi ( 2010) i Continents (Empúries, 2016); i l’assaig musical Putos himnes generacionals ( 2015).
* Li han traduït poemes al castellà, francès i serbo-croat.
* Ha estat guardonat amb: Premi Amadeu Oller 2001 Premi Memorial Anna Dodas 2003 a la millor òpera prima del bienniPremi de Poesia Gabriel Ferrater 2020 de l’Ajuntament de Sant Cugat.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
un dia a l’infern dels que són

un dia

CAMINES

Camines en el migdia gris, tot
esperant la fosca. Un entre tots.
Res entre la multitud.
Saps que la
nit esdevindrà incipient, renovadora.
Ho veus, lluny estant, puix que els niguls
semblen nit i el sol coneix el poder
de la marea alta.
Camines en el migdia fràgil, sense
bramar (ara) i a tir fix (cap alt)
envers el forat del mar. Fora sal,
fora vida, fora posar en remull parts
vanes com vitals…
Enraones amb el migdia trist. Tampoc
no el volia dir res. S’ha venut al batibull
de la falsa tragèdia clàssica.

TERRA

Diuen que ets
com una guineu damunt un blanc
polar; solitària a l’univers,
rondinant sense seny a la recerca
d’un petit animaló, indefens, per
devorar.
Diuen que ets blava;
com la floridura d’una taronja
mil anys amagada. Asseguren que
ets verda; semblant al líquid de
clavegueram, calent i fumejant.
Diuen que ets pàl.lida; com la
cara d’un nin de mare morta per
guerrillers estatals.

L’horabaixa ve, malencònic i gris.
No te’l creguis. Tots dos són u.

a l’infern

“les banderes enraonen,
però diuen mentides.”
JOAN BROSSA

No em demanis si els drapaires
tornaran als seus caus de cartró
de sang etílica i tèrbola.
No diguis que els pòtols construiran
un gran teatre per recitar
tempestes de Nietzsche, conreades
mentre s’erigien rics voluptuosos.
No.
Amolla mans i toca músiques dites
malignes. Sol, a la recerca
d’un cercle superior, ulterior, presenta’t
majestàtic sense angoixes.
Mira els ulls del saig, per ventura…
Per ventura llenegaràs en l’oblit.
No!
Agafa caps i trenca ossos; crema
banderes i canta ben fort, si no.
Desenganya’t. La terra és de terra
i el somni del sapastre és surreal.

“Human Time is a City
vhere each inhabitant has
a political duty
nobody else can perform,
made cogent bay Her Motto:
Listen, Mortals, Lest Ye Die.”
W. H. AUDEN

Un número i una lletra, tot just.
Només ens manca el color enganxat
a una espatlla i algú que ho digui
ben alt. “Camp de concentració.”
Sense immutar-nos, l’aigua feta
gas ens espera darrere un desig
de prosperitat, un somriure forçat,
una encaixada gelada.
Hi som. Ho sabem. Ens conformam,
com si sabéssim res.
Hi som. Ho negam. Ens agrada,
con si el foc fos codony.
Hi som. Ho celebram. Ens fot
que algú digui el cert. El tanquen,
el cremen. Fins mai més.

dels que són

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!