Emigdi Subirats i Sebastià

Jacint Sala Codony va nàixer a Manlleu el 1945. És un dels principals poetes catalans del moment. És llicenciat en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Va ser membre del cercle literari Cau Faluga i ha treballat com a mestre de català.

* La seua poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre altres guardons, ha obtingut el Ciutat d’Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d’Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l’Englantina d’Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988), el Grandalla d’Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina. També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l’obra “La destral”.

Obres
* Cants de cada vegada. 1985 Adàgio per a un centaure. 1985 El xerrac i la subtilesa. 1985 Orbs d’alimares.1985 Memòria de Castàlia 1985 Les ombres, Laocoont, les ombres. 1989 Si vols, Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven. 1989 Vent de marbre. 1991 Quadern de magranes. 1991 Filferros de llum. 1994 Morir a Guadalest 1996 Manicomi 2009 Llum, encara 2010 HomesQue 2011, Premi de Poesia Parc Taulí Amb un cordill de cànem 2012 calabruixa & farigola 2012 La visita 2012 Són les sis (Nou cançoner de Ripoll) 2014. Guanyador dels Premi Literari Abat Oliba 2013 La destral2013 Me’n vaig. 2013 Vella tardor 2015 Vanitoses cendres 2017 ema2018

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Insomnis
La mort té por de viure’m, i s’espera
que agafi el son i m’hi pugui assemblar.
Si goso encendre el llum, des del mirall
dels vidres entelats de la finestra,
em mira sorneguera com la miro.
Torneig acerb de gossos expectants.

DOS
No ho vares saber mai, però una densa
fortor de salfumant em despertava
el matí dels diumenges: com si fos
un auroral mesura que rentava
els vicis dels dissabtes, amb la prima
claror indiferent de les teulades.
Del llit estant sentia el fregadís
a l’enllosat del pati:com una ànima
obscurament difícil, la ferum
m’entrava de memòria al pensament
i m’enredava el sòcol del robust
genet enamorat del darrer somni.
Era llavors l’instant del gran silenci:
la mare se’n anava (i jo sabia
que s’estaria amb tu ben be tres quarts)
mentre que a l’hort, entre enciams, el pare
parlava d’incerteses amb ningú.
Diumenge, cerimònia: tan se val!

Encara avui, em costa d’arrencar
aquest incert regust de salfumant
que tan sovint s’enganxa a l’esperança
Al meu carrer de Sant Martí, fa anys,
ens feia mal pensar que no ens pensaves:
la nostra història és feta, prou que ho saps,
de cagaferro, i morts, i ensarronades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!