Emigdi Subirats i Sebastià

Blanca Llum Vidal va nàixer a Barcelona el 1986. És poeta, editora i traductora.

* Ha publicat La cabra que hi havia (2009), Nosaltres i tu (2011), Homes i ocells (2012) i Visca! (2013).
* Ha editat la poesia d’Àngel Guimerà i les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona.
* Ha participat en uns quants llibres col·lectius, entre els quals Pedra foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008), Quàntiques —10 poetes joves en diferencial femení—, Allò de dintre —homenatge poètic a Joan Ponç—, Màscares i reclams —vint dones interpreten Montserrat Abelló— i Ningú no ens representa —poetes emprenyats. * Ha traduït, amb Arnau Pons, un fragment de La Douleur de Marguerite Duras.
* Els últims textos que ha escrit sobre altres s’han ocupat del Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova, de El ansia de la pandorga d’Orlando Guillén i de les Tres sorores de Salvador Espriu.

Obra poètica

* La cabra que hi havia. 2009, Nosaltres i tu 2011, Homes i ocells 2012, Visca! 2013, Punyetera flor 2014, Maripasoula: Crònica d’un viatge a francesa: 2015, Aquest amor que no és u 2018. Text bilingüe amb traducció de Berta García Faet. Amor a la brega. 2018

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça.

A la mestressa Poesia: / Ets matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica,
ballarina! / M’agrades així, elegant bruta de fang. Un cop, a cop de martellada
dins l’entranya, morí vivint la mort d’un trobador que anava sol trobantho
tot de sol a sòl. Un altre, torní a morir desfent-li el crim sota el martell.
De nou, la mort m’esdevingué hàlit suau parint un mot gestat amb terra. I
a voltes la sento cantar per entre la gent tornant de la plaça o la veig que se’n
va quan entinten papers amb punyals i misteris eixint del glatit que un all,
la rima, l’amor i la lluna provoquen al ser, ser de nit dins de la nit, ser veritat
dins la foguera, ser una cosa tocant les coses, no ser res mirant-ho tot i
omplir-ho tot mirant el buit! Ens la passem morint, ens la passem matant,
el que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang. I
potser és que en sóc addicta, a la lògica del vent bufant el riu i a lo foll de les
paraules ‘nar fent món, puix disparo olives cap al cel, m’és motiu el roigfoscant,
llanço colors dins la ferida, vull un llamp, marfonc la por, conec un
llop, pujo l’escala, m’invento un pont, trenco la nou, em bec un pou, estim
el nin i sóc la nina que seu al banc vora la riba ‘nar tirant rocs fent rigalets
quan ve la vida, baixant pel riu…

Dit tot a crit

(…) I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO

Jo crec que són elles les que s’hi porten
amb cos de balena
amb ulls de sardina
i amb pell de sirena
fins allà al fons
al fons de la mar
la mar del voler
del joc de la veu
del truc de l’amor
i que a sobre s’hi aboquen
i no aguanten el pes
i els cau l’esperit
que tot enaiguat els queda molt fi
tan fi com d’alga
d’alga entre onades
que és com un vers
i d’aigua salada
fruint entre cames
allà on l’univers és l’infinit
dit tot a crit a crit de plaer
però esbudellat dins la balena
i enllagrimat per la sardina…
Jo crec que són elles les que s’hi duen
endins a la platja
a la teva platja
potser un mal miratge
però de platja tova, de mal caminar
i a més ho fan nues
i cerquen el sol que creuen que tens
i tenen raó, te l’has quedat tot
i sí que ho fan nues
el cabell se’ls embulla
les mans s’esfileguen
el cor se’ls inunda
i la mort és de fang, de roc i petxina
allà endins la platja
o al fons de la mar
on el naufragi serà amarg
però l’amargor serà d’amor
l’amor serà la barca
i mar endins, els pescadors…

Avui,
com diu en Josep Palau i Fabre,
als Quaderns de l’Alquimista,
d’en Joan Ponç,
col·laboro amb el ratpenat,
col·lecciono el rar
i em converteixo en la confidenta del diable.

LA CONFIDENTA

Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.

Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust…

I quan la talles… ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!