Emigdi Subirats i Sebastià

Fa uns pocs dies el polític republicà Uriel Bertran va redactar un clarificador post en el seu bloc personal, en el qual  manifestava sense embuts que no era partidari que les olimpíades del 2016  se celebressin messeta endins. Va alegrar-me la claredat del seu posicionament just el dia després de l’esperpèntic suport del parlament de Catalunya a la candidatura de la  ciutat messetària. La caverna mediàtica espanyola va realitzar  una ferotge campanya contra  Carod perquè va demanar que no es donés suport a Madrid 2016 després de la sinistra actuació del govern espanyol contra el reconeixement internacional de la Federació catalana de patinatge el 2004. Des d’Espanya varen contratacar estil claveguera amb un boicot contra el cava català, que va rebre el suport de la COPE i El Mundo, impúnement. Ara resulta que el parlament de Catalunya és l’únic de l’estat que ha volgut fer públic el seu suport a aquesta candidatura. Segueix la tradició esperpèntica, com denunciava fa uns mesos en un didàctic article l’escriptor  imparable mallorquí Sebastià Alzamora, d’organitzar actes de purgatori i convidar aquells que ens ataquen a actes públics per tal de demostrar la nostra capacitat de diàleg!!!  Mentre el secretari d’estat per l’esport, el sinistre Jaime Lizavewski (m’importa un rave si escric bé o no el seu cognom), posa tota mena de travetes a l’esport català, fins i tot a federacions minoritàries com la de Corfbol, Montilla ha volgut encapçalar l’honor nacional reclamant sent subseu olímpica. Més ridícul,  impossible, exemple del cosmopolitisme tifa de què parlaven Joan Josep Isern i Patrícia Gavantxo fa uns dies, que goso rebatejar amb el nom de cosmopolitisme bufó.
Estem en un moment greu de crisi econòmica. La premsa espanyola enlaira les despeses que es produeixen cada cop que Catalunya es vol exportar a l’exterior. Molts mitjans de comunicació varen tenir la poca vergonya de qualificar de guateque la fira internacional del llibre de Frankfurt de 2007, que ha servit per fer una extraordinària promoció dels autors catalans al mercat alemany. Ara el govern espanyol, que es mostra tan avar i deslleial en el camp del finançament, resulta que té al calaix una partida multitudinària per a l’esdeveniment olímpic.
A més,  la candidatura de Barcelona 1992 tampoc no va ser especialment rebuda a les Espanyes i es va topar amb molts adversaris que ara semblen que no varen existir. Quant al finançament, fins i tot durant el 1992 les balances fiscals de Catalunya amb Espanya van ser negatives. Personalment, no em va entusiasmar la candidatura de Barcelona tampoc, per motius molt diferents als dels espanyols. Des de l’independentisme ens preocupava l’espanyolització del país i vàrem haver de sofrir les humiliants detencions de desenes d’independentistes, en una acció made in Garzon. Si el que li passa al pepé aquests dies és no-res!!! Recordo que un dels primers llibres que vaig presentar en públic va ser Com destruir Catalunya, Barcelona 92, de Salvador Balcells, membre llavors del PSAN del Prat de Llobregat i company de militància a Catalunya lliure.
En un proper post explicaré la meua particular relació literària amb la ciutat de Chicago, la qual desitjo  que sigui elegida seu olímpica el 2016. De moment, podem visitar el seu  web: http://www.chicago2016.org, on deixa ben palés que és l’opció millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!