Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
A finals de 1989, un grup de veïns anomenat “Campredonencs per la segregació” varen convocar una assemblea popular per debatre la possibilitat d’endegar un procés de segregació de Campredó respecte del municipi de Tortosa. L’antic cinema Machí estava a vessar, donat que la major part de la ciutadania local va acollir amb entusiasme la idea de tenir municipi propi. Posteriorment, el dia 15 de febrer de 1990 va celebrar-se una recollida de signatures davant de notari. Un total de 463 persones, més d’un 60% de la població campredonenca, va signar a favor de la segregació i donant suport a la recentment creada “Comissió promotora” . Des del primer moment el Consistori tortosí, en veu del seu alcalde Vicent Beguer i de tots els portaveus dels grups de l’oposició, va mostrar la seua negativa a acceptar la decisió presa pels campredonencs. Beguer afirmava que no hi havia motius justificables per a la segregació a part dels anímics o sentiments de poble. Malgrat tot, la Comissió Promotora va seguir els passos necessaris per complimentar l’expedient segregacionista, amb la contractació de l’advocat deltebrenc Ramon Noche. També es va aconseguir el suport de totes les entitats del poble. Per a les eleccions municipals del 1991, es va crear la candidatura “Campredó poble” que va obtenir 420 vots (el 62% dels sufragis), però no va aconseguir representació al consistori tortosí, donada la diferència de població entre Campredó i Tortosa. L’alcalde Vicent Beguer va fer cas omís d’aquests resultats en nomenar alcalde pedani un membre de la seua formació, en una de les decisions polítiques que més he criticat al llarg dels temps.
El 15 de març de 1993 va programar-se una reunió a l’Edifici d’usos múltiples entre els representants polítics tortosins i els membres del Consell de Barri per tal d’analitzar la constitució de Campredó en Entitat municipal descentralitzada, que va ser interrompuda per una sorollosa concentració segregacionista que impedí la seua celebració. Els manifestants tiraren caramels als polítics quan entraren al recinte. A conseqüència d’aquesta protesta els set membres de la comissió de Segregaciuó hagueren de declarar pels fets davant del jutge. Els segregacionistes hem acusat històricament Beguer de no haver tingut gens de mà esquerra, donat que la seua decisió unilateral portà uns anys de gran conflictivitat a Campredó. També va crear un trist precedent quant a la manca de respecte pels resultats de les urnes i va perjudicar els interessos del seu propi partit, ja que el 1999 CiU va haver de sofrir la situació inversa,molt merescudament.
A partir d’aquí, però, el moviment segregacionista va anar perdent força, la qual cosa va quedar demostrada l’any 1995 quan va ser CiU qui guanyà les eleccions municipals per tres vots. La supremacia segregacionista es va veure aturada i va donar pas a una nova època que va durar fins al 1999, quan la coalició que havia governat durant dos dècades es va veure apartada del govern de Tortosa per un pacte polític entre el PSOE i el PP.
Podríem parlar de totes les dates històriques del procés que el portaren al Tribunal Suprem, amb la negació final de donar-nos el municipi per claríssimes influències polítiques. Personalment he apostat per la lluita segregacionista, amb una part del lema del qual en faig bandera: Fer poble. Per a mi ha tingut la mateixa simbologia política que la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans. El meu jo activista no se separa en dos: sóc campredonenc i català. Malauradament, he nascut en un poble sense municipi i en una nació sense estat. Els meus ideals continuen íntegres i conformen una mateixa unitat, però.
Els alcaldes de Tortosa Beguer i Curto tingueren un comportament antidemocràtic i feren ús del seu poder polític per combatre els nostres legítims drets, i també per calumniar els meus ideals personals. La seua tàctica era demonitzar l’independentisme per demonitzar tot el procés de constitució del municipi de Campredó, que democràticament havien triat els ciutadans. Tot i que no guardo cap rancúnia per tot el que va passar (he fet les paus amb tothom a Campredó, excepte amb una persona que em va agredir físicament sense cap motiu i em costa oblidar-ho), malgrat que la paraula “terrorista” acompanyava el meu nom amb massa freqüència quan es debatia el tema segregacionista (nosé posar ni un petard de Sant Joan, mai n’he encès cap), la meua opinió dels alcaldes tortosins d’aquell moment i dels portaveus del PSOE és dolentíssima.Campredó va ser derrotat per la classe política acomodada i malauradament no podem ser com els altres pobles ebrencs.
Hi ha una clara similitud entre el procés que està vivint la nació catalana i el que va viure el poble de Campredó als anys 1990. No fa gaire el ciudadano Ribera en va mostrar una altra. Mas no farà com Ibarretxe: No defensarà la consulta al Congrés dels Diputats. El dirigent del partit racista de llengua va dir que Mas té temor a perdre a Madrid. Perdre en un lloc on no es pot dialogar res i tot està decidit? El mateix va fer l’alcalde tortosí del moment, quan els partits del seny van obligar tots els alcaldes i regidors de totes les poblacions a votar al consell comarcal contra la voluntat del poble de Campredó. Després se’n vantaven d’una decisió que havien promogut ells, sense dialogar ni negociar res. És la seua política, és la seua butxaca, és la seua inexistent democràcia.
Una altra semblança arriba de la mà de Jorge Fernández Díaz, eixe ministre de per allà. Acusa l’independentisme de fomentar divisions familiars amb famílies que no han pogut celebrar junts el Nadal. Aquesta cançoneta la vam sentir de vegades a Campredo! La divisió és quan vols canviar d’status quo. Els campredonencs si acceptaven ser tortosins, ser com els altres, no provocaven cap divisió; idèntic quant als catalans que accepten ser espanyols. Els altres, els convençuts tortosins i espanyols, de Campredó o de Catalunya, tenen bula, ells no separen res ni imposen res. Sens dubte, paral·lelismes vergonyants i antidemocràtics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!