Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

31 de març de 2007
Sense categoria
0 comentaris

La torre de Sant Onofre (Campredó)


LA TORRE DE SANT ONOFRE

Durant
l’edat mitjana, als segles XII i XIV, motivat per la via fluvial del
riu Ebre apareixen un rosari de torres denominades del moro, unes de
planta quadrangular com la de Campredó i La Carrova i altres
cilíndriques amb diferents alçades, són disposades al llarg de llocs
estratègics.Aquestes torres es van edificar en accessos concurrits, com
camins importants o vies pròximes a la mediterrània o bé al riu Ebre.
El seu ús era concebut en la tasca de guaitar , era un fabulós
observatori per controlar els moviments constants de pirates moros que
s’infiltraven al territori amb continus atacs per saquejar, matar i
violar a indefenses dones, ocasionant destrosses i atacs als camperols
que eren embarcats per al mercat d’esclaus.

L’any 1448
Pere el Ceremoniós, va dictar unes normes de comunicació, aquestes es
duien a terme mitjançant unes senyals. Durant el dia i al cim de la
torres es feien una fumerada i per la nit un foc viu, segons l’ordre
això es portava a terme quan s’observava qualsevol internada o perill
d’invasió. Aquesta norma s’estableix a tot el territori tortosí on és
més notable aquest tipus d’edificació.La senyal es posava en pràctica
per alentar els camperols que freqüentaven les terres de conreu,
pescadors o altres, al temps la torre immediata rebia el missatge que a
la vegada el transmitia d’igual manera als veïns. A l’hora que
intervenien els efectius reials preparats per defensar aquestes terres.
Era frequent el crit de ‘ hi ha moros a la costa’, posant en alerta tos
els veïns afectats

Al final del
segle XVIII l’atac dels primers pirates havia minvat i tot el territori
quedà lliure d’acció dels camperols, on la pau es fa palesa repoblant
cada cop més aquestes terres, el riu és una constant via de
comercialització de tota mena de productes i la pesca és també font de
riquesa.Ramon Berenguer IV va deixar documents explícits després de la
reconquesta on presentava diversitat en l’aspecte ètnic i religiós. La
convivència de la població tortosina la formaven grups de sarraïns,
jueus i cristians. Pel pacte de capitulació del compte Ramon Berenguer
IV els deixava en llibertat d’emigrar a altres terres musulmanes o de
romandre en llurs propis habitacles sota la fideliat del sobirà.

Més tard
consolidada la reconquesta, fa repartiments del territori i a la
demarcació del riu Ebre i coll de Balaguer, marge esquerre d’aquest
riu, dona el compte de Barcelona el lloc a diversos cavallers
compromesos en l’ajut que havia obtingut en la reconquesta Cardó i
Fullola foren de la Casa dels Montcada, al segle XIII però passaven
cedits a Oliver Fuster i Pere Nebot que a la vegada més tard es van fer
nous lliuraments,Aquests lliuraments periòdics fets per les persones
que volien vincular-se a la Milícia del Temple, ja com a frares o com a
cavallers hi correspon a Guillem Eimèric corresponent a 40 masmudines
pels terrenys vinculats al Prat de Quint.

La Pedrera
ve a fornar part dels Hospitalers i és cedit a Radulf Barba Blanca que
limitava amb el riu Ebre amb mà del Mestre Fralt nau de Torroja; un
camp i un molí eren els bens de que disposaven i la Milícia donava el
domini directe del lloc participant amb el quart dels fruits del camp i
la meitat del producte del molí. El lloc que ens ocupa són terrenys de
vinya i garriga on Gaufred d’Avinyó, Bisbe de Tortosa anomena les
primeres dignitats de la Seu i correspon els nombraments a Prior en
forma part els terrenys esmentats Gombau de Santa Oliva, canonge
regular de la seu de Tortosa.

Sant Onofre
i els terrenys que l’envolten formen part per tant del prior , la Serra
de Llaveria i el Coll de Balaguer seria demarcació de la diòcesi
tortosina.La torre de Sant Onofre per tant estava situada entre el coll
dels Rajolers i de les Aligues. Al peu del coll Redó s’inicia el
conegut barranc de Roca-Corba, passant darrera de la torre i
desembocant per terrenys del Prat de Quint. Es deia que la torre podia
ser germana de l’anomenada torre de la Candela, també cilíndrica amb
característiques semblants, com també la del poblat de Fullola.Al front
de la torre es desvia una via de comunicació que hi té accés en primer
lloc el terrenys dels Mandecos i la mateixa finca de la torre segueix
aquesta via important per les Barraques, Hostal de don Ramon fins
Fullola terme del Perelló, creuant muntanyes i barrancs.

Però
retornem a la torre de Sant onofre seguint la seva identitat com dèiem
propietat del Prior al costat mateix i construeix una ermita al culte
del Sant Onofre, inspirat segurament per l’ermita provinent al terme de
Rasquera, a l’entrada d’accés a la finca, a l’ombra d’uns xiprers, s’hi
trobava un pilar de mig metre d’amplada per dues d’alçada on per la
meitat amb rajoles de ceràmica es gravat el sant, imatge que es
mostrava amb vestit de pell d’animal amb les mans juntes fent
oració.Passant el temps i els anys, ens trobem al segle XIX, la finca
mostra signes d’abandonament i el clergat va vendre la finca amb la
torre inclosa als pares de Rosa Carles Prades de malnom ‘La Balona’,
que passa més tard a propietat de la mateixa, s’uneix amb matrimoni en
segones núpcies amb José Marro Caballé, segons un portaveu de la
família, la finca s’anomenarà ‘Garrandingues’.

Aquesta
família una vegada consolidats endreça la finca netejant-la i fent
conreu amb major part de vinya. No hi falta una llegenda on
s’especulava l’existència d’un tresor que és buscat per uns frares a
les rodalies de la torre però que mai se’n sap res, també altres
versions entrediuen que els propietaris van trobat la terrissa que el
contenia però no s’ha demostrat l’existència de tantes murmuracions,Els
nous propietaris per donar netedat al pilar i amb la imatge que el
gobernava blanqueja amb calç cada cop que es va ennegrint i al final el
Sant, ja no s’arriba a distingir pel gruix de la calç fins que per
donar amplitud al camí opten per tirar el pilar a terra, aquella fita
on havia estat tants anys la presència del Sant Onofre és recollida la
ceràmica del mateix a troços per un nebot seu, curiós de guardar
aquella antiga imatge.

A l’interior
de l’ermita si guardaven molts de llibres amb molta antiguitat la major
part fets artesanalment amb llom de pell com era en temps del passat, a
l’esclatar la guerra civil van ésser localitzats i a les acaballes uns
desconeguts els van retirar tots sense deixar rastre.

L’aleshores
tinent d’alcalde Anguera fa comprar el terreny on imperava la torre de
Sant Onofre per substraure la preciada argila per nodrir la fàbrica
‘Ladrillos Anguera’.La Torre de Sant Onofre tenia una alçada de 17
metres, visible a molts quilòmetres de distància, tot i això no
impressionà el nou propietari ja que l’obstaculitzava per l’extracció
de l’argila i decideix tirar-la a terra durant el primer semestre de
l’any 1958.

Per portar a
terme la tasca d’enderrocament fa pagament de mil cinc-centes pessetes
a tres tècnics valencians per dinamitar la torre. La càrrega que posen
és insuficient i la torre, assentada amb els seus vuit metres de base,
no aconsegueixen fer-la moure deixant-ho díorrer per falta d’explosius
i mitjans. Un temps més tard, planifica un nou intent i dóna encàrrec a
un empleat seu procedent del Pinell de Brai i emigrant de Córdova per
portar-ho un altre cop a terme; és ajudat en la tasca per un altre
tècnic amb la categoria d’artificier, procedent del barri de sant
LLàtzer; aquest nou intent es fa als anys 1964-65. Per tal de no
fracassar amb l’intent un altre cop, reomplen el clot provocat
anteriorment i apliquen unes canonades de formigó per col.locar els
explosius fent servir 60 cartutxos, tot i així, sols fan caure mitja
part de la torre, l’altra mitja cau al mateix moment d’anar a comprovar
l’enderroc.Per treure les runes de la finca són carregades amb camions
i transportades a una finca de Soldevila, mentre unes fonts indiquen
que les pedres de la torre formen part de la finca en amargenats, uns
altres afirmen que no ho són,. que sols es van aprofitar les pedres
dels altres amargenats que formaven la finca de la torre.

Doncs ja no
hi ha res que els amargenats de Soldevila siguin o no compostos per les
pedres de la torre, en tal cas la seua història sempre s’hi trobarà al
lloc on dalt d’un petit turó amb la base d’una planura creixia una bona
extensió de vinya, quedarà al record dels que per sort vam poder
contemplar aquella arquitectura del passat, si mes no, els més joves
podran gaudir la seva presència amb llibres que per la seva importància
li donen vida a la torre.L’home construeix segons les seves necessitats
del moment, com a la vegada ho destrueix per dur a terme una altra mena
d’activitats i així tot es va transformant per bé o per mal segons les
circumstàncies i al llarg del temps.

Avui aquell
l’entorn de la torre està mort, no hi ha activitat s’ha deixat
d’extraure argila per construir nous edificis en estructures diferents
a la de les torres, el progrés ja que no ho renovi tot i la fàbrica on
es necessitaven tones i tones de terra per a la fabricació ha deixat la
seva activitat El terreny queda dividit una part és d’Anguera una altra
de Cementos del Mar. Com a últim recurs d’aprofitament del mateix
s’especulava la ubicació d’un abocador que l’ajuntament de Tortosa diu
que seria controlat.En qualsevol cas un moviment reivindicatiu i
opositor campredonenc fa que es desestime el projecte i no progressa.

La Torre de
Sant Onofre ha passat a ser màrtir del progrés i es pot venerar el 12
de juny en onomàstica del Sant. La torre és història del passat com
també ho és la de Soldevila.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!