5
LA GELOSIA
Uns dies després de la nostra
tornada de la ciutat roja vam celebrar el retrobament d?en Josep i la Mariona.
Sobren les paraules per expressar que fou molt emotiu, omplert per les
llàgrimes, bones intencions, molts records i esperances nobles. Em sentia tan
feliç com ells. Vaig arribar a convèncer-me durant unes hores que havia oblidat
el meu idil·li. Tenia una sensació estranya que m?0em`penyia a l?exaltació
d?aquell amor exemplar que s?havien demostrat mútuament anys enrera. No
m?importava el fet que estava portant la meua amant als braços d?un altre home.
La inèrcia se m?enduia com un vent ple de galivances que bufava deixant els
pensaments al darrera, somorts.
Tots dos havien hagut d?afrontar episodis
patètics i injustos entrebancs. Dissortament el seu passional amor havia donat
fruit a una tragèdia familiar per a la Mariona que, a més, va haver de sofrir
un seguit d?humiliacions en pròpia carn, que varen ser la causa d?una llarga,
traumàtica i injusta separació. Tenien moltes coses per dir-se i sobretot molt
de temps per recuperar.
Ens vàrem trobar en un refugi ben amagat
entre muntanyes, prop del ?Pas de la casa?, a la vora mateixa de la frontera francesa,
que havia estat lloc d?infinitat d?importants reunions polítiques, així com un
conegut amagatall per a membres d?organitzacions revolucionàries. En Josep mai
no volia deixar cap cap solt, no fos cas que el descobrissin i tota la nostra
lluita se n?anés en orris. No era prudent presentar-se per la vila andorrana,
onalgun dels nombrosos infiltrats que ens anaven seguint les petjades el podria
delatar. Precisament en el nostre darrer viatge a la Unió Soviètica ens havien
instruït en aspectes com la seguretat imprescindible que havia d?envoltar
qualsevol membre del grup per insignificant que fóra la seua influència
organitzativa. Nosaltres, que érem els caps, no ens havíem de fiar
d?absolutament ningú.
Passàrem tot el vespre al refugi. Després
d?haver menjat alguna cosa i seguit una animada conversa sobre les activitats
professionals que estava exercint la Mariona, no varen trigar gaire en
anar-se?n a l?habitació. En la intimitat podrien començar a retrobar-se i
reviure la seua passional relació.
Un xic nerviós, em vaig posar a llegir un
parell de revistes especialitzades en tècniques de simetria que feia dies que
m?interessava fullejar. Aquell dia la lectura resultà inútil. No em vaig poder
concentrar en el contingut atès que de seguida vaig sentir els sorolls de plaer
de l?acte d?amor. Al principi no sentia enveja ni cap sentiment que pugui
determinar, sempre havia tingut en ment que la Mariona i en Josep es
pertanyien. Evidentment que no era la primera vegada que sentia fer l?amor un
home i una dona, en el meu cercle d?amistats cap parella tenia prejudicis que
els sentissin fornicar els que jeien a l?habitació del costat, lliurement feien
el que volien, però aquesta vegada no era com els altres cops i, malgrat que em
costava d?acceptar-ho, a mesura que anaven passant els minuts em començava a
sentir una mica més incòmode.
Al dia següent, quan els primers raigs de
sol del matí van trobar l?entrada a la meua habitació, em vaig anar despertant
a poc a poc al so dels mateixos sorolls. Em donava la sensació que havien estat
cardant tota la nit. Sentia quelcom fort al meu interior, però novament no ho
podria descriure. Es varen aixecar tard. Els vaig esperar i vàrem esmorzar
plegats, quan ja eren més de les onze.
Quan va tenir l?oportunitat i en Josep no
era present, la Mariona em va preguntar amb una veu molt dolça si m?importava
el que havia passat la nit abans. No estava tranquil·la sense saber què en
pensava de veritat del fet que tornés a començar la seua relació amb en Josep i
que, consegüentment, havíem de deixar estar el nostre afer. Em va explicar que
els sentiments que la unien a ell eren molt forts, hi havia com un imant que
els atreia, no era una simple qüestió de trair entre un home i un altre. Jo
també l?havia omplert molt, però en Josep havia estat el primer amor de la seua
vida.
–
He
estat molt a gust amb tu, això no implica que pugui comprendre perfectament els
teus sentiments. Crec que tots hem d?actuar d?acord amb la nostra consciència.
Estic molt content de veure-us junts i tan feliços. Jo mateix he preparat
aquesta cita, llavors qualsevol disculpa sobra.
Vaig voler contestar-li amb un to serè i
una veu clara, però crec que no vaig poder amagar una certa inseguretat en les
meues paraules. Em va comentar que seria millor que de moment en Josep no en
sabés res, de la nostra relació amorosa. Vaig assentir perquè també ho
preferia. En alguns moments em sentia traïdor, com si la meua consciència em
digués que la Mariona li pertanyia i havia estat un intrús.
Només pogueren passar un parell de dies
junts, els quals dedicaren bàsicament a intimar. La noia i jo havíem de tornar
a les nostres obligacions i en Josep hagué de dirigir-se als seus amagatalls de
la Cerdanya nord, on havia de reorganitzar les cèl·lules del SIAC, seguir amb
les campanyes d?agitació i preparar algun cop que tingués bona repercussió en
els àmbits polítics europeus.
La Mariona no en sabia res, de la nostra
militància en un grup armat. Li volguérem fer creure que en Josep estava sent
buscat per la policia espanyola per la seua implicació en les guerrilles dels
maquis i altres fets que eren catalogats com a delictes d?insurrecció. A
Andorra no n?estaria gens, de segur, així doncs, havia de continuar recloent-se
a les muntanyes del Canigó. La seua relació no podia tenir la continuïtat que tota
parella necessita per tal d?aprofundir en el seu amor. La situació de
clandestinitat i les ocupacions desconegudes d?en Josep no permetien que es
poguessin trobar gaire sovint. Les cartes s?havien convertit en l?únic mitjà
per comunicar-se. La Mariona va començar a incomodar-se en adonar-se que la
separació no tenia data de caducitat. Una tarda es va presentar al meu taller,
molt seriosa i amb cara d?aquella persona que havia decidit agafar el bou per
les banyes d?una vegada per totes. Va anar directa al gra. Tenia un tema molt
delicat per discutir, sobre el qual havia estat donant voltes i més voltes des
de feia uns dies.
–
Donat
el teu prestigi professional i intel·lectual al Principat i la meua popularitat
com a escriptora i locutora de ràdio, i que a més som gent que no estem causant
cap mena d?aldarull dins la societat andorrana. Ben al contrari, l?estem
culturalitzant, podríem intentar parlar amb les autoritats del Comú per tal de
cercar la legalització de la situació personal d?en Josep. D?aquesta manera
podria sortir de l?amagatall i viure aquí amb nosaltres on, donades les seues
qualitats personals, és intel·ligent i manyós, no serà difícil de trobar-li una
ocupació que li plagui.
Com a coneixedor de les activitats d?en
Josep, no sabia què contestar, però no vaig intentar dissuadir-la perquè no
se?m notés res, ja en tenia prou de sospites i no era qüestió de seguir
alimentant-les. En Josep no va contestar la carta que li va enviar. Jo, en
canvi vaig tenir notícies seues diverses vegades, però aquestes estrictament
portaven un contingut polític. En la nostra correspondència només em parlava de
les accions armades que la cèl·lula d?Andorra havíem de realitzar quan
tinguéssim l?oportunitat, així com dels ja legendaris problemes i desavinences
programàtiques que afectaven perillosament les estructures de la nostra
organització, que cada dia semblaven incomodar més en Josep i la resta de la
direcció.
Durant la matinada d?un diumenge vaig
sentir una trucada a la porta. Em vaig esverar. Els militants del SIAC sempre
estàvem a l?aguait. Vaig obrir la porta encara mig endormiscat. Era la Mariona.
Abans que tingués temps per sorprendre?m i preguntar-li alguna cosa, va
començar a besar-me la boca i a passar les seues mans per tot el meu cos.
Novament va fer de mi el que va voler.
Per la meua part, em vaig aturar a pensar
una estona. Em varen venir curioses idees al cap. Em volia convèncer que li
agradava més allitar-se amb mi que amb ell, la qual cosa em complaïa i em feia
por al mateix temps, ja que ens endinsàvem en un carreró sense saber-ne
l?eixida. No sabia si la Mariona m?estava usant solament per la decepció que
havia tingut amb el seu estimat, si era fruit de l?enrabiada amb ell, o si
veritablement tornava a sentir alguna cosa forta per mi. Teníem una nova incògnita al davant, si havíem de continuar veient-nos
en secret o si li havíem de dir alguna cosa a en Josep.
Com si fos un acte de bruixeria o que el
destí ens volgués tornar a complicar la vida, al vespre del dia següent, en
Josep va reaparèixer a les nostres vides després d?una llarga absència. Em va
venir a visitar a mi abans que a ella, perquè havíem de xerrar sobre una sèrie
de problemes interns que amenaçaven la cèl·lula de Barcelona. Necessitava que
l?ajudés a passar la frontera i l?acompanyés al cap i casal, en una de les
operacions més complicades i determinants amb què s?havia hagut d?afrontar el
SIAC des de la seua creació. La idea era perillosa i no m?entusiasmava, però el
Sol em va persuadir i vaig haver d?accedir-hi.
–
Potser
hi ha dos infiltrats. Voldria que fossin simples rumors, però em temo que és
veritat. Almenys ens n?hem d?assegurar. Hem d?acabar amb ells sigui com sigui o
ells se n?encarregaran, de malbaratar-ho tot.
Després se?n va anar a veure la Mariona.
No li vaig notar cap entusiasme, gairebé ni me n?havia preguntat. La noia
n?estava força, de disgustada, perquè no havia contestat les seues cartes i
volia una explicació sense embuts, però en Josep no estava per romanços. Estava
capficat i nerviós. De seguida volia fer l?amor. Per primera vegada es va negar
a estar íntimament amb ell. Li digué que primer havien d?aclarir moltes coses
sobre la seua vida de parella. No era just que es presentés com si res. En
Josep actuà irracionalment i li va contestar:
–
No
tinc ganes de xerrar ni temps per perdre. Si no vols estar amb mi, doncs, cap
problema.
En la seua relació ja no eren tot flors i
violes. S?havia perdut la flama que els havia fet embogir al poble anys enrera.
Res ja no era tan idíl·lic. El pas de la vida havia convertit en Josep en una
persona freda, distant i amb pocs escrúpols. Era molt valent, hàbil i conscient
del seu càrrec dins del SIAC. Dedicava tot el seu temps a la lluita política i,
malgrat disposar d?una carrera universitària, no li interessava tenir ofici, ni
portar el meu tipus de vida, per exemple, alternant el treball artístic i la
lluita armada. Ni molt menys tenia cap intenció de lligar-se totalment a una
dona i viure en un ambient tranquil de família. S?havia obsessionat amb les
tasques militars i de revolta. Estava ple d?odi cap al règim que ens oprimia i
les persones que el dirigien, a les quals els havia declarat la guerra
indefinidament. Encara anomenava en David Palomares sovint. Encara clamava per
una sagnant revenja.
En Josep passà la nit vés a saber on. Mai
no ens ho va dir. Al dia següent m?acudí a primera hora del matí a casa, en no
gaire bones condicions. Havia estat bevent i es mostrava impertinent. El vaig
obligar, després de tenir unes fortes paraules, a dutxar-se i esmorzar amb
tranquil·litat, abans d?emprendre el delicat viatge. Vaig intentar fer-li veure
que anava molt equivocat si seguia comportant-se d?aquella manera tan
esperpèntica, tan allunyada del seu tarannà.
Quan ja s?havia fet fosc, ajudats per uns
experimentats muntanyistes, vam creuar un pas proper a Puigcerdà que ens va
permetre saltar-nos els controls policials. Vam passar un parell de dies en
unes cabanes que usaven els pastors, fins que per separat vàrem atrevir-nos a
agafar un autobús de línia direcció Solsona i després un altre que ens va
portar a Vic, on ens reunírem amb els camarades que ens havien d?acompanyar a
Barcelona.
Sense treva, vam reunir-nos amb dos
dirigents de la cèl·lula capitalina per tal d?assabentar-nos amb exactitud dels
perills que corríem els membres del col·lectiu. El Sol va comentar que havíem
d?actuar amb extrema precaució però amb rapidesa. Teníem dos membres dels
grisos en llocs de responsabilitat de l?organització. Hi havia indicis clars de
qui eren, ja que tres militants havien estat detinguts i molt material requisat,
tots ells persones de confiança d?aquests dos individus que ens estaven
guanyant la guerra internament. Va proposar que se?ls convoqués a una reunió en
un dels refugis que teníem a la muntanya de Montserrat per a allí aclarir-los
els comptes. Era la possible solució malgrat la perillositat que l?afer
implicava.
En el moment de la cita érem presents
només nosaltres dos i el parell de suposats policies. Després d?uns minuts de
xerrada inútil i inconsistent els va dir, de sobte, i sense donar-los temps a
reaccionar, que sabíem qui eren i què estaven fent i que els faria la pell. Un
dels policies va intentar treure una pistola però no va ser a temps. El sol era
molt més ràpid, sabia què es portava entre les mans, i els va liquidar tots dos
amb diversos trets que duraren uns pocs segons.
Va ser l?espectacle més impactant de la
meua vida. No se m?ha esborrat mai la imatge d?aquells dolls de sang corrent
pel terra. La sang freda que ell havia demostrat em va fer agafar una mica de
por i intranquil·litat. La situació veritablement em superava. No era difícil
d?adonar-me que aquest Josep era ben diferent del noi atent, savi i afectuós
que havia conegut a Campredó l?any 1942.
Haguérem de fugir d?immediat. Érem
conscients que els cossos de seguretat franquistes n?estaven al corrent, de la
reunió, per la qual cosa havíem preparat un dispositiu de seguretat amb una
vintena d?homes que controlaven els accessos. El pla de fugida funcionà a la
perfecció. Cadascun dels nostres homes havia rebut detallades instruccions d?on
amagar-se una volta ens haguéssim desfet dels infiltrats. La col·laboració de
diverses famílies masoveres que habitaven per la zona fou decisiva.
El Sol i jo, en canvi, ens amagàrem en
unes coves a uns quants quilòmetres del lloc de la reunió, que ens servien com
a dipòsit d?armes. Teníem aliments per a un parell de setmanes. Havíem de tenir
paciència i anar allunyant-nos d?aquell indret cautelosament. El meu estat
d?ànim era molt baix. Ell es va adonar de l?esglai que m?havia produït el
desenllaç de l?acció contra els infiltrats.
–
No hi
pensis més. Aquests esdeveniments són part de la lluita. Si no els hagués matat
ara seríem nosaltres els que estaríem a l?altre barri. Els grisos són l?enemic,
mai no t?han de fer compassió.
Les seues paraules no van aconseguir
alliberar-me d?una profunda sensació de desengany. La nostra relació va acabar
de refredar-se. Malgrat estar sols, durant els dies de fugida ens vam comunicar
ben poc. Intercanviàvem mirades i tots dos sabíem que ens estàvem allunyant en
tots els aspectes que ens havien tingut tan units. En Josep era un bon
coneixedor de la muntanya. Tot un expert a l?hora de trobar caus segurs i
sobreviure sota les circumstàncies més adverses. Dormírem en descampats i en
masies deshabitades, menjàrem la fruita que trobàvem, usàrem les nits per
desplaçar-nos. Calia ser llestos i pacients, em repetia.
Aquells dies havia ploguts a bots i
barrals. Els camins estaven fangosos, les carreteres desertes. Aprofitàrem les
hores de densa boira per avançar cap al poble més proper. La fita que portàvem
en ment era accedir a Manresa, car la ciutat ens convertiria en ciutadans
anònims. Vàrem saber jugar les nostres cartes amb un trajecte diferent al
previst. Havien passat tretze dies, durant els quals ens havíem allunyat
bastant de Montserrat. Ens vàrem atrevir a baixar al poble de Rocafort. Allí
agafàrem un autobús que creuà quasi tota la comarca del Bages fins arribar a
Cardona, ciutat on teníem molts contactes que ens feren més fàcil el
desplaçament cap a les terres de ponent. En un mas als afores d?Oliana passàrem
la darrera nit abans d?encarar-nos cap a les serres que llinden amb la Seu
d?Urgell i endinsar-nos en territori andorrà.
Una volta a casa, la Mariona volia
respostes als interrogants que li havia causat la nostra sobtada partida.
En canvi, no podíem fer-li cinc cèntims
de res. Tot i això en Josep es va quedar uns dies al pis de la Mariona sense
sortir-hi i es reconciliaren una mica. Dic una mica, perquè entre ells les
coses eren difícils que anessin bé.
La noia estava disposada a descobrir-ne
tots els secrets. Ja no es conformava amb excuses de mal pagador. Sabia
perfectament que no érem aigua clara. Començava a estar tipa de tanta política,
de tanta lluita per la solidaritat, mentre se la deixava en un racó i se sentia
molt sola. Ideològicament no n?era gens, de comunista. Havia tingut una
formació radicalment oposada a la nostra i semblava com si encara no es pogués
deslliurar dels comentaris de Mossèn Massip sobre tot allò que li sonava a
color roig. En el camp de defensa catalanista, es mostrava força més receptiva,
tot i que sense arribar a cap mena de fanatisme i molt menys hagués entès a
hores d?ara que algú pogués matar per la causa. No havia esborrat de la ment la
forma en què havia mort el seu pare, ni tampoc totes les altres tragèdies que
el conflicte polític havia provocat.
A l?endemà que el Sol va decidir tornar a
terres rossellonenques, la Mario9a em va visitar i vam tornar a passar la nit
junts. No obstant, la figura d?en Josep no s?apartava del nostre voltant. Em
demanava ara i després explicacions sobre els seus enigmàtics afers, però no va
aconseguir fer-me obrir la boca. Em va confessar que ja no tenien gaire en comú
i que ja no gaudia de fer el sexe amb ell, mentre que com ja havia intuït
preferia fer l?amor amb mi. Un nou problema havia esclatat amb força i se?ns
podia anar de les mans.
Al SIAC teníem els problemes eterns de
sempre i altres de renovats. El sector internacionalista tornava a la càrrega.
Volia intensificar els lligams amb els grups comunistes espanyols i francesos i
deixar de banda la idea que ens havien encarregat a Moscou d?endegar el procés
de constitució d?un fort partit comunista de Catalunya, amb independència
programàtica. El Sol ens refregava pels nassos tothora el missatge d?en Sakhorov,
que ens exigia romandre dins del purisme marxistaleninista, el deformava i
manipulava a consciència. Si n?havíem tingut cap dubte, estava totalment
alineat amb l?altre corrent. Aquest fet ens va provocar uns quants
enfrontaments dialèctics i un total distanciament de la nostra col·laboració
política. Per acabar-ho d?adobar, no sé com, es va assabentar de la meua
relació carnal amb la Mariona. Ens enganxàrem fort. Vaig intentar disculpar-la
i alhora calmar-lo.
–
L?has
descuidada molt, la Mariona, per això ha buscat altres camins. Quan et
necessitava mai no t?ha tingut al seu costat. Nosaltres vàrem tenir una curta
però intensa relació amorosa quan no sabíem si estaves entre els vius o els
morts. La vàrem deixar immediatament quan vas aparèixer, perquè està enamorada
de tu. Només la vostra separació forçosa ens ha tornat a unir.
Em va dir que no la volia veure mai més.
Va afegir amb un to de menyspreu que li seria fàcil oblidar-la. D?ara endavant
sabria com valorar millor la Neus. Pel que respectava a mi, seguiríem en
contacte perquè no era convenient trencar els nostres lligams polítics, si no
tampoc no en voldria saber res més.
La discussió va ser molt acalorada. Va
marxar pegant una portada i renegant com un home embogit. Li havia fallat com a
amic, defraudat com a camarada polític i traït en el pla més humà. M?estava
tirant la seua amant, li estava qüestionant el liderat del moviment armat i en
el meu paper d?intel·lectual estava arribant més lluny que ell.
Vaig passar més de dos mesos sense tenir
notícies seues de primera mà, només comunicacions de caràcter intern que
portaven el segell de la direcció del grup, fins un divendres a la nit en què
el ?Catalunya notícies? de la Pirinaica va fer públic que havien agafat en
Josep i en Vicent quan estaven a punt de passar el pas de Puigcerdà, amb la
intenció de tornar a Barcelona per solucionar nous problemes d?infiltracions
internes. Justament en el darrer comitè del SIAC, al qual no vaig poder-hi
assistir, s?encarregà la delicada empresa a dos dels líders representatius dels
corrents ideològics de la formació.
Se?ls varen endur cap a Tarragona on
havien de ser jutjats per un Consell de guerra. Tots sabíem el que això
significava en època de dictadura pura i dura, en els moments més placenters
del règim. La mort assegurada. Des dels Pirineus no podíem ajudar gaire els
detinguts. Ens havíem de conformar de fer una forta agitació propagandística de
denúncia de la repressió franquista. Em sentia totalment impotent. Malgrat les
darreres discrepàncies per motius primer polítics i després sentimentals, en
Josep havia estat el meu gran mestre i encara li conservava una gran estima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!