Emigdi Subirats i Sebastià

Durant la gran Festa literària de les lletres catalanes, celebrada el passat 12 de desembre en el marc de la nit de Santa Llúcia al Teatre Nacional de Catalunya, l’Aitana Bonmatí va rebre el 37è premi internacional J.B. Cendrós per part d’Òmnium Cultural. Se li concedia aquest guardó pel fet d’haver promogut el català arreu del món durant la gala de lliurament de la Ballon d’or que atorga la prestigiosa revista France football. Amb aquest nomenament se la considerava la millor futbolista mundial de l’any, amb la qual cosa ella va voler ser fidel a la llengua nativa, la qual considera que és un orgull enraonar-la. Sense embuts, clara i catalana.
En Miguel Sánchez Muñoz, conegut com a Michel futbolísticament, és l’entrenador del triomfant Girona d’aquesta temporada 2023-2024. A les rodes de premsa utilitza el català com a llengua vehicular, fet pel qual ha rebut duríssimes crítiques per part dels destructors de sempre que els salta l’al·lèrgia quan senten la parla d’Ausiàs March fora de les fronteres lingüístiques (a vegades, dintre i tot!). Nascut i format al districte madrileny de Vallecas, màxim golejador d’un dels històrics de la 1a divisió estatal, el Rayo Vallecano, afirma altre cop sense embuts que parla català a Girona com ho faria en anglès a Manchester. És a dir, la normalitat d’usar la llengua pròpia de cada territori on habita. A la grada se senten els crits orgullosos de Michel català, atès que, a partir d’uns èxits esportius sense precedents, però també pel seu tarannà, s’ha convertit en tot un emblema que ha traspassat la seua adscripció a un club esportiu.
El seu és un magnífic exemple d’esportista professional que demostra un respecte exquisit per la llengua i la cultura del país que l’ha acollit. El seu cas no hauria de ser puntual, sinó que la seua actitud hauria de ser totalment normalitzada,si tothom actués d’aquesta manera quant al fet lingüístic.

El 2019 Lionel Messi rebia la Creu de Sant Jordi “per la seva fabulosa trajectòria esportiva, que l’ha dut a ser reconegut com el millor futbolista de tots els temps. Procedent de l’Argentina, va arribar a Catalunya de molt jove per integrar-se a les categories inferiors del Futbol Club Barcelona. En un esport de masses com el futbol, Leo Messi encarna uns atributs socials tan primordials com la humilitat, l’honestedat, l’aprenentatge, la creativitat, el sentit d’equip i el respecte”. Totalment d’acord en les qualitats professionals i esportives del millor futbolista de tots els temps. Tanmateix, en cap moment normalitzaria el fet que una persona que ha arribat al país quan era un xiquet pot viure aliè a la llengua pròpia de la terra que l’ha acollit. Novament, clar i català. No hem de jugar en mitges tintes, normalitzant allò que no hauria de ser normal. I no dir una paraula en la nostra llengua, vivint anys i panys a casa nostra, no és normal!
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va rebre unes crítiques duríssimes, en les quals se’l qualificava de racista, per haver dit que per al conreu generalitzat del català la immigració procedent dels països d’Amèrica llatina era perillosa. I tenia més raó que un sant, i cal dir-ho! En cap moment es qüestiona que qualsevol persona vingui als Països Catalans, en cap moment es fa una qüestió racial, sinó que es posa damunt la taula que molts immigrants procedents de països de parla castellana no senten cap necessitat d’aprendre la nostra llengua, i fan molt mal fet. Si anessin a Finlàndia o a Hongria, amb llengües molt més difícils d’aprendre per a un castellanoparlant, no tindrien més remei que aprendre-les i ho farien.
De ben segur que ara, els qui tostemps posen pals a les rodes a la normalització del català, poden fer elucubracions respecte als suposats delictes econòmics de l’expresident. Cadascú és cadasqual que diem per Campredó, però l’apreciació lingüística apuntava envers una trista realitat que res té a veure amb altres afers.
Recordo als anys 1980, quan era un adolescent, sentia una profunda admiració per Juan Antonio San Epifanio, jugador de bàsquet del Barça conegut com a Epi. En canvi, mai no li vaig sentir dir una paraula en català, novament mal fet i no és normal.
Les Terres de l’Ebre han estat històricament una mena de paradís per a la llengua catalana, per la fidelitat majoritària de la població. Els xiquets provinents de Marroc-Lituània-Bolívia han tingut, fins ara, com a llengua de comunicació entre ells el català, únicament vora l’Ebre no a la resta del país. La immersió lingüística, les aules d’acollida, han aconseguit implantar el català com a llengua vehicular de milers de xiquets. No ha funcionat igualment fora de la regió ebrenca, per la situació lingüística bastant adversa al català i per la baixada en militància per la llengua per part de la ciutadania. A part de polítiques lingüístiques de promoció del català, cal, cal i cal una militància per la llengua, que no es canviï de parla més ràpid que de calçons o calçotets, com es diu popularment.
Necessitem Aitanes i Michels, necessitem que els catalanoparlants s’adonin que depèn d’ells l’ús del català majoritari al carrer, i necessitem que els ciutadans procedents d’altres països no es conformin en entendre la nostra llengua sinó que l’usin. El que no necessitem és aplaudir casos simbòlics i canviar de llengua cada dos per tres per assumpció pròpia d’una minorització injusta i destructiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!