Emigdi Subirats i Sebastià

Ahir va ser una gran festa per al barcelonisme. Tot un orgull per als qui sentim i estimem els colors blau i grana. La culminació d’un petit somni, on tres jugadors de casa tocaven el cim de l’esport rei. I és que els culers estem vivint en un somni permanent. No només pels resultats espectaculars, sinó per la imatge que es dóna al camp i fora d’ell. Talent combinat amb educació, ambició combinada amb respecte, tècnica combinada amb qualitat humana… savoir faire impressionant en xavals molt joves. Ja he escrit en anteriors ocasions que no suportaria un entrenador o una estrella futbolística a can Barça que fos arrogant i irrespectuós, encara que ens donés els màxims triomfs. Com a exemple, vaig perdre bona part de la passió blaugrana durant els anys Van Gaal-Gaspart, i hi havia igualment bons resultats, però la imatge com a club era penosa. I mira que Van Gaal, tot i ser dur, estava molt lluny d’algun altre coach dels que van pel món faltant al respecte a tothom i no aportant res al futbol, i donant una imatge i un missatge lamentable al jovent, que els observa i els admira.
El bon treball amb el planter ha rebut el seu premi. Sobretot, el reconeixement del món mundial. A excepció, però, de la caverna mediàtica, no podia ser d’altra manera. Un diari d’allí dins a la messeta va posar un titular de vergonya absoluta, quan Messi va rebre el number one.  Però bé, deixem que a aquests roseguin ceba, fa temps que ho fan i continuaran, de ben segur, durant molt de temps rosegant-ne.
Just ahir enterraven Àngel Pedraza, el primer jugador format a la Masia que debutà al primer equip. Recordo un gran partit seu a la Copa d’Europa, amb una assistència fabulosa a Julio Alberto que va clavar un gol de bandera a la Juventus. Una pèrdua per al futbol català i un record més sentit…
I em plau parlar del planter blaugrana, que he seguit des de sempre. Quan jo era adolescent, no hi havia gaires bons jugadors catalans. Recordo que seguia amb entusiasme la trajectòria de Carrasco i Rojo, dos extrems que m’encantaven. Teníem defenses com Fradera i Moratalla, que no van arribar mai a consolidar-se com a primera fila. El 1985, dintre dels Venables’s boys, va descatar Ramon M. Calderé, que entrà al primer equip a l’edat de 26 anys. Alguna cosa grossa fallava… El Dream team ja va comptar amb molts jugadors de casa, la saga dels Ferrer, Guardiola, Milla i posteriorment Sergi Barjuan, un lateral dels que no hi ha. Després va arribar la quinta del Mini, o del calb, que no va acabar de consolidar-se: Òscar, Roger, De la Peña, Velamazan i Moreno… Cruyff va destruir allò que havia construït… Però la bona feina a la Masia continuava i havia de donar els fruits. I és que parlem de noms grans: Valdés, Puyol, Piqué, Iniesta, Xavi, Bojan, Busquets, Messi… I els que apunten des de  sota i ben alt: Nolito, Jonathan Soriano, Thiago Alcàntara, Oriol Romeu… Tot perles del planter… i quin goig parlar-ne.
És que avui és el dia de l’entusiasme en blau i grana. I com a profe, en un institut, sentint els xavals adolescents parlant del Barça, entusiasmar-se amb la gala d’ahir, comentar la jugada, veure com se’ls il·luminen els ulls repetint la grandesa de tots aquests jugadors sortits del planter, és extremadament satisfactori. Molts d’aquests xavals juguen amb la UE Sitges o la Blanca Subur, o a la veïna Vilanova… Tots ells s’emmirallen en aquests joves que estan fent carrera grossa… i també s’emmirallen en el fet que són bons nois, respectuosos, veritables exemples de professionals i de qualitat humana.
Quin goig tenir-los a can Barça!!!