Emigdi Subirats i Sebastià

Crepuscle diari,
de clarianes que s’obren,
deixen la nostàlgia de la nit
fosca d’ombres
que espanten els estels.
Ara el cel s’ha vestit d’atzur,
d’un blau ben viu,
per a la festa de la vida,
traçant el camí  
d’un horitzó feliç.

Àdhuc a la cultura,
s’omple un cel de sentiments,
el meu univers s’eixampla.
Ara crec en l’harmonia d’un vers
que exalta la llibertat de la paraula.
Els drets més humans,
del poeta de la vida,
del poeta de la nit enamorada,
de l’amor entre mantes
que porta al paradís
de les passions humanes.

Sinuosos els reialmes
de la pau infinita
de l’ànima.
Descriuen sentiments justos 
entenen d’amors
de realitats humanes
en un món d’agat humà
que canta l’esperit llibertari.

Flor d’atzaahar, taronger blanc
floquet de neu, vestit de cansament.
Flors pures, goriles amb el tint
de les aigües clares del nostre mar
en temps passats.
Volen milers de coloms, potser
són espills de primaveres destenyides.
Novament roses d’eixe color broten
en els jardins d’unes ciutats
desconegudes.
Un Huski de pèl blanc a sota
desperta lluny de la neu,
una boira blanquinosa amaga
les orenetes que ennegrien tot el cel
la foscor enlloc es veu.
El sol retorna el pur color,
eixe és el senyor del temps que escalfa
i cada vespre quan se’n a a la cambra
ens deixa ple de recança i d’ombra
mentre esperem el seu retorn.