Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

12 d'abril de 2013
0 comentaris

Dreço la vida entre el do ebri de les mans (95)

A una noia que fou empresonada (1991)

Com aquell arbre caigut
que ha estat enderrocat
i el vent segueix bufant
per sobre les tenebres.

Quins són els nefastos temps
que t’han pres
el vol lliure
per tu, i per tots, vital.

No hi ha possibles paraules
ni calen laments,
ni existeix justícia.
Tant sols una noia,
tota nua
vestida només amb sentiments. 

A GUILLEM AGULLÓ

 Et feren marxar al més enllà, 

ràpidament i sense comiat.
Et tragueren uns anhels,
volien anihilar els teus ideals,
i et prengueren la vida,
et segellaren el futur.
Va ser un crim cruel,
premeditat, propi de ments
podrides plenes d’odis ancestrals.
Són arrels castellanes i genocides,
les visques a la mort
i les visques a l’esclavatge permanent.
Però la llibertat, serà l’emblema,
la senyera de tots els temps.
Catalans de València, de parla
nostrada, d’accent apitxat,
Resistirem, resistirem!
Marcarem el camí per la independència
per assolir la nostra llibertat,
com a poble català, com a ésser individual.
Serem l’essència de lluita per la dignitat!

A ESPANYA

Malaltia contagiosa
amb sang vessada sobre la terra.
Foscor continua
inundant la pàtria clara.
Veí poderós, criminal de cultures,
company infidel.
Paraula que retrata
negror,
froça militar, presó.
Extermini castellà
sord davant la justa veu
de l’esclau germà. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!