Emigdi Subirats i Sebastià

Després d’un any confinats o semi-confinats una excursió de dos dies per una comarca veïna esdevé un viatge magnífic que deixa al paladar un regust com si haguéssim anat deu dies a Nova York. El Priorat, ja ho he repetit anteriorment, personalment té un fort sentiment cultural i literari. Traspua cultura ilercavona arreu, catalanitat en la lletra, i grans literats que m’han influenciat de debò al llarg del temps.
Ara quedava la darrera aturada, veritablement emotiva: els Guiamets, el poble d’una lluitadora en majúscula, Neus Català (1915-2019). Ens vàrem apropar a la seua casa natal, situada al número 3 del carrer Nou.

Just al bancal de casa hi ha una menuda stopersteine, una pedra que denuncia el seu passat al camp de la mort de Ravensbruck. M’hi vaig acotxar per retre-li l’homenatge degut, així com vaig llegir un poema que era l’espill de la seua ràbia i de la seua revolta, i la de totes les presoneres que visqueren l’infern dels camps nazis.

https://www.facebook.com/542240294/videos/pcb.10159297813385295/10159297812695295

Ravensbrück era un camp de concentració nazi exclusivament per a dones situat prop de Fürstenberg, a la regió alemanya de Mecklenburg. Ubicat a uns 90 km de Berlín, el camp quedava amagat en una zona pantanosa però ben comunicat amb la capital. Aquestes característiques el feien ideal per als seus dos objectius principals: l’explotació i l’extermini. Va estar en funcionament des del 15 de maig de 1939 fins al seu alliberament per l’Exèrcit Roig, el maig del 1945, i durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial va ser ampliat tres vegades. A Ravensbrück, els nazis van registrar 132.000 dones i xiquets. Algunes de les presoneres procedien dels Països Catalans, com Neus Català, que hi va ser deportada el febrer del 1944. Es calcula que hi van morir més de 92.000 persones.

La Neus Català es diplomà en infermeria l’any 1937, i al començament de la Guerra Civil es va traslladar a Barcelona. L’any 1939, va travessar la frontera francesa amb 180 xiquets orfes de la colònia Las Acacias de Premià de Dalt, on es trobaven els anomenats «nens de Negrín», que estaven al seu càrrec. Col·laborà juntament amb el seu marit, l’occità Albert Roger, en activitats de la Resistència, centralitzant a casa seua la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, i allotjant refugiats polítics. Fou denunciada a les autoritats nazis per un apotecari de Sarlat, que la van detenir, juntament amb el seu marit, el 1943. Reclosa i maltractada a Llemotges, l’any 1944 fou deportada a Ravensbrück, on va ser obligada a treballar en la indústria de l’armament. Allà formà part de l’anomenat «comando de les gandules», un grup de dones que boicotejava l’elaboració de les armes que es fabricaven a Holleischen, una fàbrica que depenia del camp de Flossenbürg. Gràcies al sabotatge, un munt de dones forçades a treballar en aquella fàbrica inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d’armament. Després del seu alliberament, tornà a França, on seguí duent a terme la seva lluita clandestina contra el franquisme. Visqué a Sarcelles, prop de París, i presidí l’Amical de Ravensbrück.
Durant els darrers anys he sigut membre d’un grup de memòria històrica. Ara mateix m’he de posar a llegir els darrers contes de premi Petjades, en el qual participen xavals de 4t d’eso i de 1r de batxillerat d’institut d’arreu de les Terres de l’Ebre. La memòria manté vius els esperits de persones memorables com la Neus Català.
Els Guiamets estan a tret de pedra de l’Ebre. En no-res estàvem a Móra i riu avall fins a casa. De ben segur que tornarem prompte. Sobretot tinc moltes ganes de tornar al Puig-roig.
Acabarem el cicle d’apunts sobre el viatge al Priorat amb un poema d’Estrem i Fa dedicat al monestir de Sant Miquel d’Escornal bua, a Riudecanyes (Baix Camp), una mostra de poema noucentista contundent. Pus parla català, Déu li don glòria.

Camí del cel s’enlaira altiva i orgullosa,
els núvols l’emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l’ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.

Princesa entre les altres, de nostra Catalunya,
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat;
al Canigó somriu-li, que cap amunt, s’allunya…
i el Pirineu li sembla que d’ella s’ha prendat.

Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d’ahir i les de demà;
¡com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerra,
qui sap si rere d’elles hi has vist molt més enllà!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!