Emigdi Subirats i Sebastià

  En un moment tan dolç com es troba el Barça, amb  triomfs ben significatius en totes les seccions professionals i amateurs, sembla que avui dia l’únic punt de controvèrsia col·lectiva culé gira al voltant de la figura de Cesc Fàbregas.
El darrer partit de Champions al Camp nou, que va jugar amb el seu equip actual, l’Arsenal,  va ser molt dur per ell. La premsa, com de costum, amb el seu anhel d’anar omplint pàgines i pàgines,  el va tractar prou malament. En un tres i no-res va passar de ser l’heroi anhelat al futbolista repudiat, cosa que no es justa per ningú.
El fitxatge de Cesc està centrant el debat barcelonista, doncs. Jo no tinc una opinió molt clara al respecte. Òbviament, es tracta d’un dels millors jugadors del panorama futbolístic actual. Eixit de la Masia, català, xaval que sent el Barça, coneix la casa… són factors clarament al seu favor. Ell ha manifestat en nombroses ocasions que vol tornar a vestir la samarreta blau i grana. D’altra banda, pagar el gust i les ganes per un jugador que, voluntàriament, va decidir marxar i buscar aires nous, posa tota mena de dubtes.
No culpo el jugador d’haver marxat a una edat molt jove. En aquell temps, arribar al primer equip era molt més complicat que ara, i la temptació de jugar la Premier, en un equip on suposadament tindria més oportunitats, va prevaler. Avui dia, amb l’actual política de pedrera nostrada, si s`hagués esperat, probablement hauria tingut l’oportunitat, i podria ser molt feliç al costat dels millors jugadors del món.
A mi em cau bé l’Arsenal. És dels clubs anglesos que més segueixo. Tot i que ara sembla que vol nodrir-se constantment de la Masia, la qual cosa no diu gaire a favor seu. Més aviat demostra incapacitat formativa. Usen una tàctica agressiva per aconseguir jugadors, i volen treure’n un altíssim rendiment econòmic quan se’n desfan. 
Les lesions de Cesc són un altre hàndicap. El risc d’apostar per un jugador que es trenca amb facilitat posa un nou dilema damunt la taula.
He de reconèixer que no m’agradaria veure’l vestit de messetari. A mi no m’agrada que cap català vesteixi aquella camiseta. Ho accepto, òbviament, però no m’agrada. Forma del meu ideari.
A Cesc Fabregas li desitjo, com a la resta d’esportistes catalans, que encerti en la seua decisió. Una de les perles del Barça At, Thiago Alcàntara, està en boca de tots quan es parla del fitxatge de Cesc. Un jugador consagrat pot barrar el pas a un que despunta i molt. El debat al voltant de Cesc porta a tota mena d’arguments. No m’agrada, però, veure com la premsa manipula la informació al seu gust, depenent d’interessos del moment.