Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
–
EPÍLEG: MARCATS PER LA HISTÒRIA
El veterà literat tortosí Manuel Pérez i Bonfill (1925), el nostre professor de sempre, ha fet cinc cèntims en nombroses ocasions de l’exili interior que va haver de sofrir com a intel·lectual antifeixista, el qual hem fet esment en un apartat anterior. La seua és la crua veu de denúncia d’un xiquet de la guerra, que al llarg de la seua vida professional i literària ha reflexionat abastament al respecte. Diverses generacions van estar marcats profundament per aquesta maleïda guerra.
És que el conflicte bèl·lic va portar conseqüències molt dràstiques, petjades inesborrables i cicatrius incurables, moltes de les quals no han pogut ser esborrades ni pel pas del temps. Va haver-hi guanyadors colpidors i perdedors humiliats, i el règim franquista va encarregar-se de posar al seu lloc a tothom. La creuada ultracatòlica va sortir triomfant, la qual va comptar amb el beneplàcit dels sectors benestants, també a la nació catalana. De ben segur, sense aquesta col·laboració i complicitat el règim dictatorial no hauria pogut perdurar, i la història no narraria el fet que el dictador Franco va morir a l’avançada edat de 83 anys, al llit i per mort natural.
Sobta de debò la tiviesa com s’ha tractat el règim feixista per part de certs sectors polítics de caire conservador, cosa que no ha succeït en altres països amb una democràcia molt més consolidada malgrat haver sofert règims dictatorials. Caldria deixar ben explícit que el franquisme no va ser ni de lluny una dictablana. Va portar a terme una persecució implacable de la dissidència i va causar l’empobriment intel·lectual i material de la població. Als Països Catalans, hem d’afegir l’intent de genocidi lingüístic i cultural, amb la prohibició de l’ús públic i institucional de la llengua catalana, substituïda per l’anomenada llengua de l’imperi.
Durant l’anomenada Transició la catalanitat va anar perdent un llençol a cada bugada. Es van crear les condicions legals per permetre que alts mandataris de la Dictadura s’incorporessin al nou règim democràtic com si no tinguessin passat, com si no haguessin estat còmplices d’un règim que s’havia aixecat contra la legalitat republicana vigent i que havia provocat moltes morts. Els casos de Manuel Fraga Iribarne i de Juan Antonio Samaranch, els quals no es pot dir que fossin personatges de segona fila política o innocents col·laboradors, són els més escandalosos.
Com ben escandalós és el fet que a Tortosa encara es mantingui toponímia franquista per designar un barri, 13 de gener, dia de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (també a Campredó), o el nom de Joaquim Bau per designar un dels instituts d’ensenyament públic de secundària, quan va ocupar càrrecs de tant relleu durant el franquisme com el de president del Consejo del reino. Tortosa té l’honor, per dir-ho d’alguna manera irònica, de tenir el monument feixista més conegut del món, que va ser construït per honorar els caiguts d’un bàndol, els de la croada per Déu i per Espanya. El franquisme sociològic encara vigent ha sortit reforçat, ja que que per quatre vots ben comptats des dels diferents governs municipals que hi ha hagut des que va implantar-se la democràcia s’hagi fet cas omís de les constants campanyes ciutadanes per desfer-se dels símbols franquistes.
Hauríem d’aprendre de la història i no cometre les errades del passat. La II República va ser un règim que naixia de la il·lusió de la classe obrera. Tanmateix, des de les classes opulents va exercir-se una permanent campanya contrària al nou règim. Mai no van acceptar que persones amb ideals diferents i provinents de les classes menys afavorides poguessin ocupar llocs de responsabilitat. Ara bé, els sectors republicans també tenien posicionaments irreconciliables. Aquells que apostaven per la revolució, amb tot el significat de la paraula, també veien en absolut desencant els tradicionals moviments pactistes de les anomenades esquerres burgeses, allò que en terminologia política moderna s’anomena la socialdemocràcia.
Les centrals anarquistes CNT-FAI no van saber controlar l’exèrcit d’incontrolats que van causar moltes morts en l’esclat de la revolució. L’odi contra el clergat s’havia conreat durant dècades i va arribar a graus insospitats. Pensem que només a la vasta diòcesi de Tortosa, que disposava de 920 sacerdots, van produir-se 460 assassinats de clergues. La incultura i l’analfabetització va causar un mal social irreparable.
Aquests assassinats mereixen tota la condemna, i cap mena de disculpa. Tot i això, també és molt discutbile l’actitud de molts terratinents, que van fer ús del seu poder polític per anar empobrint i humiliant els camperols. L’alt clergat, amb les seus aliances amb les capes poderoses, també va apartar-se de la doctrina cristiana. Tot plegat, una guerra incivil i inhumana durant la qual va guanyar la salvatgeria i la sang.
El conreu de la tolerància ha de ser la tarja d’identitat més important en l’àmbit polític. Un poble menut de l’Ebre català va viure intensament una guerra que es va trobar pel camí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La incultura i la analfabetització van ser armes amb les quals els membres del clergat catòlic romà (i les “forçes vives” que els hi donaven suport) van jugar, i fort. Exemples d’això va ser el qüasi monopoli de la educació (fent tancar les escoles “modernes”, i les escoles d’esglésies protestants). Historicament, l’Església romana ha estat un ens monopolitzador i autoritari. La lliçó, em tem, que encara no l’han après… nI ELS UNS NI ELS ALTRES.
És molt trist, però hi ha una dita que diu “quien siembra vientos, recoge tempestades”.
Atentament