CAMINS DE FRANCESCA ALIERN
Francesca Aliern acaba de treure una nova
novel·la, com ja ens té acostumats cada anys al voltant de la diada del llibre
de Sant Jordi. És la seva novena novel·la, la qual acompanya altres obres
narratives d?interès. Camins posa
punt i final a la trilogia que va començar el 2005 amb El Pont de la Solitud i continuà l?any següent amb Sabó Moll, en les quals s?endinsava en
els quefers dels anys 1950 i 1950. Aleshores, a l?igual que en les altres dues
novel·les amb Camins ens trobem amb
el retrat acurat d?un temps. Aquest cop, els feliços seixanta. No cal dir que
una època d?enormes canvis estructurals i polítics, d?esperances i sofriments
en la població, de revolució social, política i econòmica.
El
retrat en lletres ens situa en un poble del tram final de l?Ebre català: el
seu, Xerta, de patró Sant Martí. Un poble ple de convencionalismes, on el
treball era la religió de cada dia, i on la sola idea de l?aventura semblava el
camí directe que portava als pous de l?infern. En aquest marc tradicional i
reaccionari, creixen en Rafel i el Paco, dos protagonistes amb tarannà divers
però il·lusions comunes. Tots dos tenen plans ambiciosos per a la seva vida,
tots dos desitgen sortir de la presó ideològica i orgànica que és un poble
xicotet, on la família controla el respirar i on tothom té quelcom a dir en els
teus passos personals diaris. El servei militar és la primera eixida: el
descobriment d?una Barcelona enorme i
atractiva que els aporta tota mena d?esperances i els dóna ales a la seva
joventut ansiosa de coses noves. El clima de ciutat contrasta amb el
convencionalisme de la població riberenca. A la ciutat hi ha balls
desacomplexats, sexe fàcil (al poble tots els joves eren verges), llibertat
individual. A Xerta tot passava pel confessionari del mossèn de torn i per la
finestra del veí. Una mare comprensiva i soferta, un pare dictatorial fill de
l?època en què vivien, una núvia formal obedient i bona noia, una amant
barcelonina xarnega que era com un volcà al llit, protagonitzen el retrat d?un
temps del qual tots ens som hereus: el del seat 600 i les fàbriques fumejant.
Després el destí el portarà en viatges constant d?anada i tornada al poble, amb
decepcions familiars i desigs d?aventura.
Barcelona es quedarà curta com a camí definitiu,
el qual ha de prosseguir per terres de llengua estranya. Els xarnegos que
havien omplert Barcelona i als quals criticaven i consideraven com a sers
inferiors, passaran a ser companys de camí. Ells mateixos s?hi converteixen en
terra francesa i alemanya. La modernitat pot portar tots els mals, la qual cosa
s?agreuja en el cas del Rafel, l?heroi d?un relat històric amb passions, que
tant estimava la mare i que només tenia ganes de viure món, a una velocitat que
provablement els temps no permetien.
Paquita Aliern, l?entranyable amiga i
novel·lista xertolina, ens brinda novament una història carregada de
sentiments. Una novel·la que de ben segur gaudirà d?un bon nivell de venda, ja
que l?aposta Aliern és segura per a l?editorial. Un públic fidel l?acompanya
any rera any en aquesta aventura novel·lística d?una bona narradora, que sap
retratar com ningú altre la societat treballadora, els seus quefers quotidians,
les seves ambicions.
Paquita Aliern és una novel·lista
compromesa amb la societat. Es nota en cada ratlla dels seus relats, en els
quals recolza la classe obrera, denuncia els actes que menyspreen l?origen
humà, els actes despectius per aquells que han fet casa ací. Paquita És una veu
de l?Ebre emergent que recomanem al lector d?arreu dels Països Catalans. Els
lectors del país haurien de conèixer la força d?una veu ebrenca que descobreix
unes terres que encara no formen part intrínseca de l?ideari literari nacional,
malauradament. Ens hem de lamentar una vegada i una altra que els ponts de
comunicació en aquesta desestructurada nació catalana estiguin sota mínims. La
Paquita mereixeria poder tenir presentacions a la capital del país. Cal
reivindicar-ho.
Emigdi Subirats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!