Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

23 d'octubre de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Antologia de poesia ebrenca i del Maestrat en català

 

RAFEL JULIÀ SÀLVIA

Poemes publicats al diari Ara de Tortosa a l’octubre de 1935

Amb quina nova tremolor

No han repicat avui les campanes!
Què era aquell inconegut dolor
Que traspuava de la lleu cançó
Entonada per les veus germanes?

 Tot el matí, dintre la boira humida,
Feia sentor de terres i de fulles
Mullades per les gotes. Deixondida,
Després la pluja, bategava la vida
Enmig l?hivern embolcat de despulles.

 Ara ja és nit. La lluna s?ha aixecat
Molt blanca, molt polida, molt gelada.
Totes les coses s?han il·luminat
Amb el seu pàl·lid i puríssim
esclat.
I ella, fina donzella abandonada,
Voltada de les llàgrimes glaçada
Es de les estrelles, com una blanca rosa
Del jardí celestial ? les parpelles tancades ?
Vers l?infinit camina amb lleus petjaes
A la faisó de divinal esposa.

 
La pau tot ho embolcalla. Quin dolor
Misteriós, omple totes les coses?
La lluna freda, al lluny de l?horitzó
No apaga la follia d?aquest foc interior.

 Calla cor! Per què plores?

 Moment

 Les hores s?han dormit i la calma
destil·la
Somnis de desencís. En cada jorn oscila
La cadència silent de les hores iguals,
I el Sol, pàl·lid somriu amb un somriure fals.

 Els sous s?apaguen, lleus a dintre de la nit closa,
En oblit de visions la pupil·la reposa.
La terra s?ha eixamplat sota l?oratge gris
I l?ànima està freda, dintre un viure tot llis.

 Entre l?enyor i el desig

 Ara que les absències no traspuen
De les pupil·les quietes al record
Un estol de presències se m?enduen
Les imatges perdudes a la mort.

 I les amples imatges pressentides
Es fonen en la boira del desig.
Cada hora barreja noves vides
De les hores somniades, al bel mig.

 I la tristor passada, que s?esmuny,
No és prou per enfeblir-me la
recança.
Queda el record darrera, ja molt
lluny
I endavant, lluny, encara ,
l?esperança.

 Autumne

 En el dia breu ? i en la llarga nit
Una il·lusió lleu ? batega en el pit.

 La terra cansa ? i el cel entelat
A la capvesprada ? s?han il·luminat.

 En la nit tancada ? la lluna de glaç
De l?alta estelada ? emmarca el llindàs.
L?ànima tremola ? de febre i de fred.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!