LLUÍS CLIMENT
A LES MUNTANYES DE CARO NEVADES
Jo us estimo, muntanyes, quan les herbes ufanes
Engalanes l?escletxa de
les roques llunyanes
I pastura serveixen al
ramat famolenc;
Jo us estimo quan soles eleveu vostres testes,
Car també, com vosaltres
les autúmniques vestes,
Les humanes desfer-me
pretenc.
Jo us estimo quan dansa
per l?afrau i la cima
La formiga invisible de
l?amor que s?arrima
Cap al toc d?aquells
cossos per la serra enfortits;
I us estimo a la posta,
i us estimo a l?albada,
Quan l?artista de
l?aire, revifant la contrada,
Amanyaga el flabiol
entre els dits.
Però encara us estimo
amb major delectança
Quan la testa nevada
suaument us descansa
Al damunt de les barbes
que us degoten de gel,
I sou tal des del siti
com un vell patriarca
Que als humans que
s?acosten amb gest fàcil els marca
Els camins de la glòria
i del cel.
I em complau vostra
imatge quan al llom s?encaballa
La fumola dels núvols
que el rocam embolcalla,
I us confonen, superbes
amb el cel emboirat,
I cavalca insepulta dalt
del carro intangible
La constant silueta
d?una cara terrible
Que camina vers
l?eternitat.
A la serra reposen els
esperits del misteri,
I les roques esquerpes
formen digne asceteri
Que el pastor aprofita
per Natura lloar,
Bo i sentint melodies
que són psalms i son càntics
Que s?exhalen dels
arbres bosquetans i romàntics,
Que també senten l?ànsia
d?amar.
o muntanyes de Caro, el meu cor
us adora
Perquè enmig de vosaltres ni
somnia ni implora
Altra cosa que sia poesia i
amor,
I mon ànima vola des del puig
fins la serra,
Des del cim de la roca fins el
cor de la terra,
A la cerca d?ignota regió.
Jo voldria, vells pares de la
raça i del poble,
Que em contéssiu l?idil·li que
entonéssiu la cobla
Que el pastor amorosívol amb
l?amada sosté
Mentre belen les formatge
Com la neu, mentre vaguen per
la serra i el boscatge
Cercant l?herba que els
dóna el terrer.
cabres,mentre
espremen
Jo voldria que obríssiu a les
meves mirades
El pretèrit que ignoren les
immenses contrades
I que a l?arca dels segles dins
l?entranya serveu,
I llavors cantaria com vident
de ma terra,
Les jornades de glòria i de pau
i de guerra
Que en el temps trobaran
tornaveu.
Però, ah! Que el silenci que
guardeu de la història
Que vindrà, m?enraona clarament
de la glòria
Que ens teniu preparada, vells
rocams gegantins,
Florirà per la terra tortosina
i vernacla,
Bell estol dels artistes que
arribant al pinacle
Sacrossant de la Idea, marcaran
nous camins.
Lluís Climent
?Vida Tortosina?, n. 386, 9-II-1935
DEL VELL POBLE
L?olivera és un
floc de lleu notícia
Que he tenyit
l?ambient de tons rosats
Amb el fi
borrissol de préssec tendre.
No hi ha una
ombra de tràgiques maldats
A l?escata del riu, en moble lluita
Per pertànyer a la
mare que el circumda
I per donar-se en
mans plenes al terrer.
Així és l?Ebre. Mirall del nostre poble
Posseït per les
ànsies de la fe
I lliurant-se a
l?atzar amb el cor ample,
Cobejós dels
destins que marquen fita
Reflectari a donar el seu pas darrer.
Ara, n, 23. 1 de
setembre de 1935
quan danci la neu
quan les volves de neu titubejants
decideixin ornar-nos el verger
quan les flors primerenques del plantes
divinal, conreuades per mans santes.
enviant l’alenada de l’altura,
ens inundin de tèbia intimitat,
i el jardí per la blanca hagi canviat,
la verdosa rialla de fretura,
hi entrarem amb les mans ben agafades
i amb els cors en perfecta conexió
i serà com un símbol la visió
de les osses dels arbres amagades
per la carn de blancures transparents,
com l’esperit per les closques dels moments.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!