Poetes catalans (155): Hilari de Cara

L’Hilari de Cara i Casaleiz va nàixer a Melilla el 1945. És poeta, professor de literatura i gestor cultural. Doctor en Filologia Catalana, va exercir de professor de literatura a l’Institut d’Ensenyament Secundari Mossèn Alcover de Manacor.
* De la seua carrera professional destaca la tesi doctoral sobre l’obra de Quim Monzó.
Va combinar la seua tasca de docent amb la col·laboració a revistes i publicacions periòdiques com Revista de Badalona, Diari de Mallorca, Diari de Balears, El Carrer dels Arbres, Manacor i 7 Setmanari (Manacor), en les quals utilitza sovint diversos pseudònims, com Hilari Bogbinder, Capità Spolding, Fred Astaire o Fred.
* Des de l’any del seu debut, el 1969, ha publicat més de deu llibres de poesia i narrativa.
* És director de la col·lecció Varoic de narrativa de Documenta Balear.
* Ha estat guardonat amb: Cavall Verd-Josep Maria Llompart de poesia, 2007: Absalom, Pollença de poesia, 2007: Postals de cendres; Premi Crítica Serra d’Or de poesia, 2009: Postals de cendres; Premi Pare Colom de narrativa mediterrània, 2011: Cada família, un porc; Premi Vidal i Tomàs de poesia, 2012, Santanyí; Premi Carles Riba de poesia, 2014, Refraccions

Obra poètica
* L’espai del senglar 1985 Quaderns d’es Llombards 1992 Bolero 1998 Poemes (1985-1991) 1998 Absalom 2006 Postals de cendres 2008 Via Bàltica 2012 Nunc 2012 Refraccions.2015. ’’Quaderns del port’’2018.

Poesia en castellà
* Libro Uno 1969

Narrativa
* Un llac en flames 2009 Cada família, un porc 2011

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

l’espai del senglar

CORRENTS ERRÍVOLS DEL LLIM I DE L’ARENA
XII

El talp vaga pels camins humits
a través de xarxes orbes, laberints
que s’obren com boques negres de fera.
Allà l’espera el pacient carnisser,
el rodó esguard de l’òliba nocturna,
el pueril vol de la rata-pinyada,
la immensa crueltat dels infants.
Així, tu et perds pels corredors
viscosos de l’oblit, pels verds safareigs
de la consciència i quan surts
trobes els paranys
tibants,
el terrible tro del caçador,
l’eixordant clam
de les màscares i els espills.

HE LOVED HIM MADLY
A Miles Davis

Ens fou dit: això és vertader
i allò, negre com l’alè del dimoni;
aquí, la tebior, el perenne;
més a prop del fresc pou, la foscúria
i també la claror, el braó del bell,
l’exultant sexe de la terra.

Al capdavall, es vesteix després
de despullar-se, entra i també
surt, parla una paraula
darrera l’altra; un gest i una ganyota:
el verb i el subjecte; un moviment de barra
és un adverbi

allà es rebolca, teixida de gripaus
i escorpins; un albatros traspassat d’un sabre
dansa una obsceníssima sardana
i una havanera impossible
cavalcant damunt un negre i quatre biodramines.

Entre el fullam espès canta una fada
(al locus amoenus) i una cabra
negra; un lloro corre; dos estruços
i un miserable missioner s’espenyen;
damunt les cordes d’una Fender piquen tres puputs,
un fill de puta es dessagna damunt un doll
d’esperma:
Irromp Miles Davis, canten
la cabra i el corsari, l’albatros i el moix
i el gall,
la fada es masturba amb guà de seda,
s’amotinen els grifons
des de les altes torres de la Seu.

inici

quaderns d’es llombards

Etern estupor, tot ha d’esser inexacte
tot ho vull inexacte: l’arbitrari
ordre del record, el demà imprevisible
com el dibuix dels cossos als llençols
després d’hores esbandides, quan l’amant
sota l’amant, l’amant dins l’amant,
exhaurits, es freguen i es xuclen
amb xipolleig de sang: país de foc
i d’innocència.
Inexacte com el vol
de la ploma o el cant de l’ocell,
mudable com foren els déus d’un temps,
o la mar o els rius proverbials;
i tanmateix és vida, tot té efecte,
com la gota de cascall als llavis de l’infant.

XILE [fragment]

Quan va morir en Franco ens passejàvem per les Rambles,
ho celebràvem com si haguéssim brandit
nosaltres mateixos un bisturí sagnant,
els que havien patit, els que havien fet doblers,
els ressentits, els morts,
els dies s’escurçaven,
el terra era humit i brut;
ben mort; quan l’enterraven,
quan el seu taüt pegava contra el fons,
vaig penetrar la meva amant.
Escoltàvem la ràdio al llit;
en aquell moment vaig pensar que el símbol
era la vida contra la mort.
Ella no estava convençuda que allò significàs
exactament això.
Ara no sé què vol dir, m’estim molt més no saber-ho.
Tanmateix ho sospit,
tant se val, però.
Al vuitanta-u, novembre,
feia sis anys que ja era mort,
vaig entrar a classe amb una bossa plena
d’ampolles de xampany.
Vaig tenir un cert èxit.

Afegeix un comentari