Emigdi Subirats i Sebastià

1. Rafal: part essencial de l’estructura d’una masia rural de la terra de l’Ebre. Situat al costat de la llar familiar, tenia sostre però sense porta, i era usat com a abeurador dels animals o habitacle per a la mula i altres animals feiners. S’hi guardaven estris agrícoles el nom dels quals no entra al vocabulari habitual de bona part de la població. Rafal paraula nostrada, és l’espill d’anys i panys d’afanys, orgull d’un món rural engolit per l’anomenat progrés. Paraula essencial per a la pagesia, per als camperols conreadors de la terra i creadors dels aliments de vida. Rafal, retrat d’un temps a la riba baixa de l’Ebre.
2. Aljub, pronunciada arjub vora l’Ebre. Paraula molt nostrada, que era usada habitualment pels nostres iaios arreu de la Ilercavònia, Tanmateix, és una de tantes que malauradament han caigut en desús. Les generacions més joves ja l’anomenen pel nom genèric de cisterna, coses de l’empobriment lingüístic. Durant moltes dècades varen servir per a recollir l’aigua de les pluges. Moltes famílies se l’emportaven a casa i bevien l’aigua de l’aljub, la qual tenia un sabor molt fort i contenia alguns elements minerals. Solien dir a boca plena que era més saludable. Avui dia aquest consum estaria fora de les normes del departament de sanitat. Alguns aljubs eren magnífiques construccions de pedra seca, altres estaven adossades a les menudes casetes de muntanya, Són l’espill d’un món camperol que s’ha engolit l’anomenat progrés. Aljub, paraula catalana de l’Ebre per excel·lència!
3. Solada: una paraula que fa goig. El diccionari ens la defineix com a: quantitat de fruits caiguts al peu d’un arbre després d’una forta ventada o espolsada.Tanmateix, en l’argot dels pagesos la solada fa referència al conjunt d’olives que hi ha baix d’una olivera, les quals seran “plegades” o recollides a màquina. “Plegar olives” és una expressió del Baix Ebre, en altres indrets de la riba baixa del riu se’n diu “collir olives”, llavors la solada no existeix. Quan hi ha solada, vol dir que hi ha bona producció, la feina serà menys feixuga i la tasca del llaurador serà profitosa. Si algú ha d’anar en direcció a un arbre carregat de fruit, se li acostumava a dir: sobretot, no trepitgis la solada. No facis oli amb els peus! La solada és signe de fertilitat, productivitat i d’alegria. És el goig de la pagesia…
4. Xapo: un xapo és una aixada ampla, que té sovint el mànec corbat i més curt. Serveix per a cavar, per a arreplegar terra i realitzar altres tasques agrícoles. En solien fer ús els llauradors per cavar les soques, fer els pollissos o bordissos pertinents, i tallar les males herbes que necessitaven un cop dur i ferm. L’amplada de la fulla permetia aquesta mena de tasques. És una paraula que també ha quedat en desús. De fet, fins i tot altres com aixada o aixadella passaran prompte al pou de les remembrances, atès que en un món agrícola tan mecanitzat ja no hi tenen cabuda. “Agafa el xapo i vés a fer les soques del tercer brancal”, una de les frases típiques que ens deien els pares. Ara els més joves haurien d’agafar un diccionari de la prehistòria agrícola, més o menys!
5. Solsida: part de la construcció d’un element de pedra seca que ha caigut a causa de deslliçaments de terra o per efectes de l’erosió de l’aigua. Les solsides són ben habituals als oliverars i a qualsevol finca amb bancals. A voltes, el peu de l’ésser humà és qui les provoca, amb la qual cosa la seua formació pot comportar lesions lleus o greus. Les solsides s’han de reconstruir per tal que l’emmargenat torni a tindre un aspecte esvelt, a la vegada que s’ha d’impedir que es facin més extenses. Plegar olives dintre d’una solsida és força lent i laboriós, amb la qual cosa dóna molt poc rendiment. L’art de refer una solsida requereix paciència, habilitat i savoir-faire , no es fa en un tres i no-res.
6. Porgador: és un estri emprat per tal de separar degudament les fulles, rametes i pedres de les olives acabades de plegar i posades en sacs. És com una mena de  rampa d’uns dos metres de llargària que compta amb una estructura metàl·lica al mig amb forats, que permet fer caure la brutícia. A la part final es posa un cabàs per poder recollir les olives i depositar-les en sacs posteriorment. Era un utensili molt necessari quan es plegava a màquina, també quan la feina es feia a mà en finques que no tenien el terra prou net. La feina realitzada s’anomena porgar. Hi ha altres formes de porgador per a cobrir altres feines agrícoles o altres conreus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!