L’APOTECARI GERARD VERGÉS

Tots hem gaudit del Gerard Vergés líric, el de la Dolça remor de l’aigua en el record; el qui remembrava la fràgil memòria com si fos un vidre; el qui cantava al falconer del rei (Ausiàs, això és cosa gran) o a l’excels Abú Bakhr; el qui lloava les escultures de la Cinta Sabaté de manera èpica, sí, amb la seua lira carregada d’adjectius fastuosos que retratava acuradament una obra d’art. Doncs aquest senyor era apotecari. Li pertocava per cognom, i està clar que una mica per obligació va continuar l’estirp. Un humanista-científic, un home de gaia-ciència, un poeta de les vísceres i dels remeis de salut…
Apotecari és una paraula antiga, d’ans, de les que usaven els nostres avantpassats quan es dirigien a l’apotecaria. Allí els iaios i les iaies es trobaven normalment amb un home il•lustrat, que sabia enraonar sobre qualsevol tema i tenia la solució màgia que buscaves. Fins i tot controlaven el cel, car et podien dir quan plouria i de quina manera, conversa habitual d’apotecaria. Mentrestant, a la rebotiga es desenvolupaven unes converses de més alta volada, en les quals s’arreglava el món, quant als afers polítics, socials i culturals.
A casa nostra, a la nostra república de lletres ilercavona, podem presumir d’uns quants homenots d’apotecaria lletrada. Un prohom de la Renaixença i de la catalanitat va ser l’Antoni Añón i Cortiella. Xertolí, va viure quasi una centúria entre versos i remeis de salut, entenia de botànica i de química, s’accelerava quan parlava de política i defensava la llengua amb què sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia.
Un altre homenot de saviesa va ser en Gerard Vergés i Zaragoza, el iaio il•lustrat del nostre estimat poeta del Lliri entre cards i de la rogenca lloba a l’ombra. Com si fóssim un diccionari vivent com aquests savis repetiríem: si el pare és músic, el fill és ballador; els testos s’assemblen a les olles; l’espina quan neix ja punxa. Composava càntics al riu i a la bellesa natural des de la seua apotecaria al carrer de la Rosa, situada en un bell palau que aplegava bellesa arquitectònica, recerca científica i esplendor poètic.
Finalment, hauríem comès un crim de lesa pàtria si no haguéssim fet esment de dos il•lustres metges, el Doctor Bartomeu Robert i el Doctor Jaume Ferran. El primer era un abrandat polític catalanista que comptava amb seguidors acèrrims que l’adoraven. El segon, de Corbera d’Ebre, va esdevindre un bacteriòleg de primera categoria. Tots dos van tindre la seua afició lletrada, els va picar el cuquet de la lletra escrita, i encara no hi ha vacuna que l’hagi pogut combatre, mai millor dit.
El nostre Gerard Vergés, el net, sabia de música i d’art, traduïa l’anglès i feia versos (encara que quan no en composava l’eix de la terra no s’alterava gens!), narrava biografies i escrivia articles exquisits, es delectava davant d’un quadre i somniava a ritme de jazz, viatjava quan podia i col•leccionava llibres de Shakespeare en mil idiomes (ell que tenia mil anys, com Ròmul!).
També s’endinsava en fórmules i molècules, mesurava bioritmes i combatia constipats. La botànica el motivava, la medicina el realitzava, l’anàlisi científic el poetitzava. L’herba natural no és només la marihuana, el tabac no és el pare de tots els mals, i fins i tot els grans estiren la pota. Hi ha coses de la natura que no es poden adquirir (si és pogués, ja serien de Castorman!).
La seua prosa era exquisida, al nivell de la seua poesia. No només la de ficció, els seus escrits sobre temes mèdics posen damunt la taula un doble coneixement: el seu extraordinari ús lingüístic al costat del seu domini dels remeis que algunes medecines aporten a certes malalties. Agafem com a exemple un paràgraf del seu extens discurs d’entrada a l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, un text que hauríem de llegir atentament en públic, així com difondre’l abastament.
Detectar, sí: però també tractar. Penso en la penicil•lina. Perquè la terapèutica que s’estilava als anys del Boletín -si excloem la qüestionable arsfenamina d’Ehrlich- eren els mercurials que ja recomanava el gran Paracels, del qual s’ha dit que en ell residien l’esperit modern i la força de la veritat, del progrés, de l’observació i de la independència. És a dir, que terapèuticament s’havia avançat ben poc.
Així doncs, anem a gaudir del Vergés científic en la jornada d’avui. Els adjectius epítets avui prendran forma d’aspirines i paracetamols. Gaudim Vergés, etern!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *