El meu Manuel Pérez Bonfill (3)

Josep Bayerri és un arquitecte jubilat tortosí, que va destacar per la seua tasca com a periodista i intel·lectual. Fundador i director del setmanari Ebre informes, va ser un personatge clau en l’articulació de projectes esquerrans a Tortosa durant els primers anys del postfranquisme. És un dels grans coneixedors de la literatura comarcal, amb la qual cosa va ser el factòtum del cicle de conferències que va celebrar-se l’any 2002 al Centre del Comerç en commemoració del 50è aniversari de la publicació de GÈMINIS.

Aquesta històrica revista literària i cultural va veure la llum entre 1952 i 1961. Va ser impulsada per uns llavors joves literats, Jesús Massip i Gerard Vergés, a la vegada que van comptar amb la col·laboració d’un nodrit grup lletrat tant de Barcelona com de Madrid. Manuel Pérez Bonfill va participar-hi activament, amb tot un seguit d’articles referents a grans literats mundials com Thomas Mann, Antonio Machado o Ernest Hemingway.

Pepe Bayerri va organitzar cinc conferències d’homenatge a sengles escriptors que va enquadrar sota el nom de Generació de 1952. Es tractava de: Manuel Pérez Bonfill, Ricard Salvat, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat. Tots ells havien deixat llarga petjada en àmbits com la narrativa, la història, la poètica o el teatre. Vam poder assistir a uns actes nodrits d’emotivitat, que ens van aportar tota mena de referències a llur exquisit treball literari.

Suposava, a més, la reaparició de molts d’ells, els quals no acostumaven a tenir gaire presència pública ni havien publicat durant molt de temps. Des del setmanari L’Ebre se’ls va donar l’oportunitat d’usar una columna literària alternativament, fet que va ser rebutjat pel nostre professor. Va ser un fet simptomàtic, prova de la seua desil·lusió perenne pels projectes informatius. Ell era un rebel, i ja li costava creure en una premsa de qualitat que no estés sotmesa a cap tipus de pressió política. Aquest fet va causar certa controvèrsia…

D’altra banda, quant a producció literària, poc abans havia vist la llum el seu tercer volum narratiu, El carrer de només un, publicat per Empúries, que  va causar notable interès a crítics com Emili Teixidor.  Al llarg d’aquest recull de narracions -contes escrits amb una declarada voluntat d’estil-,  ens endinsa en un món personal, dens, carnal i viu… Dos coses sobretot enlluernaran els lectors  un: el desfici amb què s’hi explora el món de les sensacions i la vitalitat de la llengua, el seu registre, poètic però eminentment terrenal i alhora indissociable de la seua idiosincràsia.

Durant l’any 2002, també es publicà “Verdaguer i Manyà, vides creuades”, a càrrec de la Fundació Joan B. Manyà, en el qual va incloure un estudi. En plena lluita contra el PHN d’Aznar, va incloure un conte a El brogit de l’Ebre, en col·laboració amb la lluita antitransvasista. El 2006 publicava un altre conte a Blanc sobre negre, que incloïa narracions aquest cop d’autors vinculats a l’institut. Cada publicació seua mereixia la meua atenció. Era el mestre…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *