UN EMOTIU
ARTICLE SOBRE ?oeBENISSANET? DE L?ARTUR BLADÉ I DESUMVILA? PUBLICAT A BUENOS
AIRES EL 1954
L?Albert Manent ha comentat reiteradament que l?Artur
Bladé i Desumvila és un dels grans memorialistes de Catalunya, alhora que situa
la seva obra a l?alçada de la del mateix
Josep Pla. El seu llibre ?oeBenissanet? és probablement el retrat humà més
ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit un autor ebrenc. Va ser publicat a
Ciutat de Mèxic el 1953, i de seguida va rebre una sèrie de comentaris molt
favorables per part de la crítica catalana del moment. La riba baixa de l?Ebre
prenia força amb un retrat mític d?un autor exiliat, que parlava des de l?enyor
i des de l?amor, i que passava a ser tot un referent literari.
Un dels articles més emotius sobre aquest emotiu llibre
de memòries del poble natal, el va escriure justament un altre autor exiliat
(tot i que en el seu cas a l?Argentina): en Josep Cabré i Bru, prioratí, fill
de Gratallops, que signava les seves cròniques amb el pseudònim ?oeJordi
Casanovas?. Va sortir publicat a la històrica revista ?oeRessorgiment? de Buenos
Aires al gener de 1954, i posteriorment el va reeditar ?oeLa Nostra Revista? de
Ciutat de Mèxic. Podem comprovar en el citat article, que les vivències de
Benissanet i de Gratallops s?unien d?una manera sorprenent, que portava a la
identificació plena de tots literats, que no es coneixien personalment però
s?emmirallaven en pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador, que
esdevé igualment un magnífic retrat dels sentiments de l?exiliat ebrenc,
prioratí, o català, que recull imatges belles i les converteix en paraules,
perquè la memòria era l?única cosa que el franquisme no els podria prendre.
?oeBenissanet? comença amb una interessant i amena nota
preliminar, que Artur Bladé utilitza per explicar-nos la seva intenció quan va
escriure aquesta obra. Les següents dedicatòries en són un bon testimoni: ?oeA
Cinta (la Cinteta Font de Benissanet), esposa meva i coautora? i ?oeA Artur, el
nostre fill, perquè tingui una idea del poble on va néixer i d?on la guerra el
va fer marxar quan només tenia sis anys?. Posteriorment passa a parlar de la
història de Catalunya, de la desfeta de l?11 de setembre de 1714 que va acabar
amb la personalitat pròpia i amb l?aplicació dels Decrets de Nova Planta que
varen començar una inacabable persecució de la nostra llengua. Ens parla de
grans escriptors autòctons com Carles Riba o Antoni Rovira i Virgili. I ens
explica la seva sensació de pertànyer al col·lectiu dels desterrats, una idea
que desenvolupa en tota l?obra. L?acabament del pròleg ens dóna l?abast de
l?exili, de la diàspora com es diu en literatura, en esmenar els ciutadans del
poble que l?han ajudat a configurar l?obra ja que es troben com ell a Mèxic, és
a dir són uns desterrats: Aquest és el paràgraf final que els esmenta:
En certa manera, he tingut també la col·laboració de
tots els benissanetans exiliats ací a Mèxic (Torà, Pujol, Grau, Roca i
Montagut, pare i fill), amb els quals he pogut parlar sovint i recordar coses
del nostre poble. Finalment, dono les gràcies a l?amic Terré, de Móra, que m?ha
facilitat diverses notes típiques (caça, pesca, llaguts, etc.), certament
valuoses. Com es pot veure, tot és ací afectiu, gairebé casolà i fins i tot una
mica trist, en el fons.
L?obra conté 188
pàgines dividides en 14 capítols. L?escriptor
troba l?excusa per parlar de tot el poble, de les tradicions, la gent, les
afeccions, els conreus, etc. Per la seva part, aquest emotiu i històric article
de l?escriptor i periodista prioratí agafa tocs mítics i mereix una atenta
lectura i conservar-lo a l?hemeroteca dels lectors apassionats en la literatura
ebrenca i catalana.
En Josep Cabré i Bru
de Gratallops i l?Artur Bladé i
Desumvila de Benissanet, agermanen els seus pobles per sempre més.
ELS LLIBRES 1 ELS AUTORS LA PETIT A GEOGRAFIA
A Artur Bladé i Desumvila després de
llegir el seu Benissanet
És possible que la
proximitat de la meva comarca natal amb la ribera catalana de l’Ebre, hagi
estat la primera causa de l’encantament que he trobat en el vostre Benissanet.
Jo sóc del Priorat, del primitiu Priorat de Scala Dei, forca engrandit
després, en fer-se la distribució comarcal de la Generalitat. El Priorat
original el constituïen set pobles petits, i el ‘meu, Gratallops, n’era el
veritable centre. – Sempre m’ha causat una mica de pena declarar el nom del meu
poble – car per als estranys no deixa d’ésser una mica repel·lent, i fins i tot
? risible -:., però, així mateix, mai no l’amago. No faig com més de quatre
que, en preguntar-los:’«De quin poble sou ‘?», contesten que «de la banda de
Banyoles>, si no recorren a la forma més vergonyosa i condemnable encara, de
dir: «de la província de Tarragona», o «de la província de
Lleida.» El que ara recordo també és una cosa que per imperdonable negligència
mai no he sabut esbrinar, i és com els antics paisans meus: de no sé de quina
època, van tenir la deplorable idea de canviar-li el nom al poble, el qual,
segons he sentit afirmar sovint, temps era temps es deia Vila Nova del Pi, denominació
evidentment molt més afortunada. I tornant al fet d’ ésser franc en dir el
poble de cadascú, sempre vull tenir present que la inspirada i no mai exhaurida
poetessa Gracia B. de Llorente a gran honor ésser de Llofriu, poble empordanès
minúscul, en el qual, segons una d’aquelles dites malicioses del nostre vigorós
folklore: «els més rics van a captar.»
Priorat, la
terra, en general, és eixuta i pedregosa -soldó i llecolell-, plantada
d’ametllers, olivers i vinya, com diuen les Escriptures, i com vós dieu de la
part secana de Benissanet. Degut a això, de tot el que dieu, interessantíssim,
del gran riu i de les sènies, de la
barca i dels llaguts, n’he de prescindir. A mi em commou el record de les
muntanyes treballa des de la falda al cim, que són una cosa gloriosa: els
perfums de I’espigol, del timó, del romer, i l’aroma de la sajulida, que és l’
encantament de les olives arbequines dintre la gerra, i la gràcia d?aquell
broquil morat que fa unes sopes gairebé vermelles, molt saboroses, i els
ametllers, que al Priorat abunden i quan
són florits sembla que es tornin boigs d’alegria. Jo conservo als ulls la
meravella i al cor l’enyorament d’haver contemplat una vegada, des del
Montsant i de la Serra de la Llena, e! terme d’Ulldemolins, cap als darrers de
març, quan els ametllers estaven en plena florida. És una cosa única.
Per això
trobo tan encertada la cita que feu, com a segona nota preliminar del vostre
llibre, d’aquelles paraules del frances Henry Troyat:
-Vós no reconeixereu
mes el vostre país … »
-Així mateix no
podran pas canviar-ne el color del cel, ni la flaire de la terra … »
Al meu poble, i en
tot el Priorat original, hi ha poquet regadiu, Les hortes a la vora del riu
Siurana (això sí, molt ben conreades), són miniatures si les volem comparar amb
les senies de la Ribera. El que més abunda són els hortets de recó.
J o, com vós, però
més que vós, m’he de servir d’imatges
inactuals, primerament perquè han passat molts anys, i després perquè -ai, las!
la historia del Priorat, si algú s’emprén algun dia la feina d’escriure-la,
s’ha de dividir, així com ‘la Sagrada Escriptura, en Antic i Nou Testament, en
Abans i Després de la Fil·loxera. Jo servo, com una desfilada d’imatges;
boiroses, e! record .dels darrers temps’ de les vaques grasses. A la
plana hi havia, almenys tres cops per setmana, un verdulaire de Móra i un
peixater de l’ Ametlla; marxants de tot, de sabates i d’espardenyes, de sedes
i percals; rifadors de quadres, i uns que feien bon negoci donant una pesada de
taronges a canvi de dues de draps vells
i soles d?espardenya. Tot sovint passaven cantant els Plata y Oro. No hi
mancava res; ni, de tant en tant, el Noi de Tona i algun altre
arrenca-queixals.
Als finals de
setembre el poble prenia uns aires fantàstics d?animació: de tot arreu hi
arribava gent; molts aragonesos, gairebé tots de la banda de Terol; infinitat
dels pobles de la Ribera, tots, fins els xavals de catorze i quinze anys, amb
calça curta i faixa. L?equipatge de cadascú era sumari: una llauna de petroli
buida, amb nansa a tall de cistella, i un falcó per tallar raïms. Molts de
traginers, amb els seus matxos, venien dels volts de Castelló de la Plana. El
vermar (veremar) era un prodigi de moviment i de color. El diner corria, i de
que es pagava bé als vermadors n?era una prova que tornaven anys i anys els
mateixos. Les jornades començaven a les quatre del matí, i a mitja tarda tots
acudien a fer gatzara a la plaça del poble. Per les masies, no en parlem; en el
teatre de Guimerà hi ha al·lusions que s?acosten a la realitat.
I les relacions amb
els pobles de l?Ebre català havien de ser també, jo penso, interfamiliars. Una
cobla molt coneguda, deia:
Maria, pel bé que et
vull,
No et casis a la
Ribera,
Que et faran menjar
bajoques
I flors de
carabassera.
|
ell anys i anys els mateixos. Les jornades I . les relacions
M aria, pel bé que que et faran |
Per Sant Andreu, el 30 de novembre,
i per Sant Tomàs, el 21 de desembre, tot aquell que tenia un parell de duros·
sobrers se n’havia d’anar a les fires de Falset. Si les fires de Falset eren
notables, també ho eren les nostres festes major;. Aquell Sant Sebastià !
Processons amb els majorals portant les grans banderes, que eren fetes de
domàs; missa cantada i a voltes orquestrada, amb sermó especial (el predicador
havia d?ésser de fora vila, sinó no servia); moltes vegades en castellà, i la
gent se l?empassava com bescuits, i Ball de coques a la plaça. Sobre les coques
hi ha quelcom a dir : en primer lloc, la qualitat de les nostres coques
maurades, penso que enlloc no haurà estat superada. Després, les coques
enramades, que eren les que donaven categoria al Ball. A les cases on hi havia
noies casadores, els majorals distribuïen coques, que les noies s?encarregaven
d?enramar, operació en la qual s?abocava tot l?enginy possible. Els majorals
passaven a recollir les coques i el dies del Ball es posaven a subhasta i, naturalment,
cada subhasta era motiu de rivalitats i comprimís d?adquisició pels fadrins
interessats. I? qui en dóna més?? De vegades, la rivalitat i la fatxenda
arribaven a proporcions inversemblants.
Una font, també, d?atracció de
forasters, era l?ermita de la Consolació, de gran veneració en tota la comarca.
Dues vegades a l?any, molta gent d les rodalies, joventut en gran part, s?hi
reunia en aplec: uns hi anaven per devoció, i d?altres no tant; per a trobar-hi
una comparació gràfica, hauríem de dir que, proporcionalment, el platxeri
representava el pa, i la devoció el formatge.
I ara, jo e sento obligat a
preguntar al meu desconegut amic Bladé-Desumvila i a la seva fina
col·laboradora: Per què he tret a relluir tantes històries, que són del meu
poble, i no són de Benissanet, que és el que fa al cas?
–
Perdoneu. Sobre el vostre
llibre hi ha tela per tallar, i és ric de suggerències. Com hi ha tant
d?acostament de costum de la Riera al Priorat, potser jo no he sabut dir el que
desitjava en lloança vostra, i m?he embrancat massa en parlar d?allò que no
venia al cas.
Preneu-me la bona voluntat, i deixeu-me repetit: el
vostre petit llibre és gran, molt gran.
Jordi
Casanova
(De
Ressorgiment, de Buenos Aires: gener de 1954).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!