El mes de juliol sempre es fa una mica difícil, si és que n’hi ha algun de fàcil.
El dia 10 el Pere hauria fet 42 anys, que de ben segur hauria dut ben portats; sempre havia aparentat ser més jove del que era en realitat. Ningú es creia l’edat que tenia, i que tan barbamec com era, ja fos comandant d’una aeronau.
Pels seus 25 anys, n’ha fet just 17, vaig volar amb ell a Oporto, crec que ja n’havia fet 5 cèntims en el seu dia. Recentment, aquell vol, el primer i únic que he fet a la cabina, m’ha tornat vivament a la memòria en veure aquest programa de Sense ficció, de TV3, en el que parlaven dels pilots.
És ben cert que la gent que fa enlairar i aterrar avions és d’una espècie diferent, massa sovint envoltada d’una àurea de misteri provocada pel nostre desconeixement. Ni tant ni tant poc; ni la màquina ho fa tot sola ni són neurocirurgians de l’aire, al cap i a la fi, al Pere, a casa, sempre li havíem dit “autobusero volador”.
En escoltar aquests testimonis imagino la conversa amb ell després de veure’l, com havia passat amb altres notícies i reportatges sobre aviació. Penso que ell subscriuria algunes d’aquestes afirmacions i en negaria d’altres. Com a tots els àmbits, qui domina el tema sap separar el gra de la palla, la veritat de la fal·làcia, el fons de l’aparença.
Malgrat veure reflexat el meu germà en el ritual previ als vols, el multitask, la rigidesa dels protocols, els “check-in”, l’anglès acadèmic de l’aviació, els falsos mites… no puc obviar que ell era un “outsider” de tot aquest món, un “pagès de l’aire” com el va batejar un dels seus bons amics en aquest “mundillo”, i segueixo sorprenent-me de la humilitat amb la que portava aquesta feina, que per molts, és un misteri, i per altres, una forma d’esnobisme.
Amb el seu somni de ser pilot m’acomiado d’aquests articles que he procurat escriure cada mes recollint alguns dels pensaments que m’acompanyen CADA DIA del món i que tenen a veure amb passatges, lliçons, converses, somnis i projectes que en un moment o altre van passar per les seves mans o en la seva presència.
Suposo que tot són etapes, també les del dol. El cop inicial em va deixar mut, incapaç d’articular els sentiments per fer-ne paraules ni frases amb sentit. Encara atordit, he passat els darrers mesos intentant deslligar el nus que m’havia ofegat el cor i l’ànima, com si escriure tot el que em corria per dins pogués fer fugir els dimonis. Ara sento que l’absència ha mutat de forma i és una presència encara més íntima. No vull escriure per força ni que les paraules vulguin omplir un buit de manera artificial. Potser més endavant, esporàdicament o de forma periòdica torno a espantar fantasmes escrivint. Fins aleshores, moltes gràcies als que m’heu fet saber que llegíeu aquestes paraules, els que m’heu aportat una mica de llum de la vostra experiència i amb els que he compartit algunes de les lliçons que n’he extret.
M’acomiado amb una frase que sempre m’havia deixat intrigat i que veient el reportatge m’ha vingut al cap d’una manera molt nítida. A casa hem rebut una formació cristiana, “de missa”, que en diuen, i ell sempre deia enigmàticament que: “No oblideu que volant, sóc més a prop de Déu que vosaltres.”
Amén, espero que així sigui. Mentrestant, jo et seguiré trobant a les muntanyes des d’on contemplar l’estela d’un avió que em saluda i em diu que estàs bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!