28 de juliol de 2014
0 comentaris

Dos aniversaris pel juliol…

Aquest mes de juliol el Pere hauria complert 40 anys, 40! Tants anys i tant pocs al mateix temps! … tot i que no sé si ell hagués viscut la crisi que diuen que t’arriba a aquesta edat…

Fer anys sempre és bon moment per fer balanç, girar el cap enrere i veure la feina feta, les metes assolides, els somnis complerts… i el Pere hauria pogut presumir d’haver donat sentit a la seva vida fent realitat la raó per la que va néixer, fer  volar avions, creuar el cel i veure el món a vista d’ocell, d’una punta a una altra del planeta.

El passat 10 de juliol el Pere hauria fet 40 anys i just el mateix dia hauria celebrat els 15 com a comandant d’un avió. Per ser-ho, el teu cap t’ha de considerar apte i tenir els 25 anys complerts. Com que la primera part ja se li suposava, només li faltava complir amb el calendari.

I així, aquell matí del 1999, quan jo en comptava 16, em va convidar a volar amb ell per anar a Oporto a buscar unes peces per a cotxes que feien falta a la Seat de Martorell. Era un vol sense complicació ni trascendència però per mi seria el primer cop dalt d’un avió.

En arribar a l’aeroport el seu comandant d’aquella època, en Bruno,  es va asseure a la dreta, al lloc del copilot, el va felicitar per l’aniversari i li va cedir el seient esquerre, el que es reserva al capità de la nau.

Va ser un vol còmode i ràpid, sense gaire història, segur que un de tants per ell, un dels molts que figuraria al seu llibre de bord, si no fos perquè era el primer que comptava com a comandant de l’avió, el primer cop que n’era la màxima autoritat, el primer de tots els que vindrien després, en els que ja mai més abandonaria el costat esquerre.

En aterrar ens va rebre el seu cap, l’Oriol Comabella, que es va interessar per com havia anat tot. Jo vaig aprofitar que el Pere recollia les coses de dins l’avió per preguntar-li si el meu germà era gaire bo, si en sabia d’això de volar… i ell em va respondre, ras i curt: “És dels millors.”

I aquelles coses que tenim els germans, oi? Que no li vaig dir mai tot i saber lo bo que era fent la seva feina, perquè ens costa reconèixer els talents d’aquells amb qui discutim per les coses més petites.

Doncs bé, 15 anys després del meu primer vol en avió, el primer i últim amb el Pere, el seu primer com a comandant, aquí el meu reconeixement.

 

Moltes felicitats Pere!

 

PD: Una abraçada molt i molt gran pels valents que segueixen a les faldes del Broad Peak i en especial per la meva estimada amiga Anna… bon retorn a casa! Us esperem aquí per celebrar tornar-vos a tenir entre nosaltres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!