Josep Arasa i Ferrer

SANT MIQUEL DE MARMELLAR

La troballa de les despulles d’una noia jove, de la qual se’n feia ressò “La Vanguardia” del dia 2 de juliol de 1993, juntament amb les elucubracions de tota mena que s’han teixit al seu voltant, han donat a l’església de Sant Miquel de Marmellar una injustificada fama d’esotèrica.

El topònim Marmellar evolucionà des del llatí “Melimell-are”: plantació de codonyers. Malgrat l’actual visió apocalíptica, el lloc a 518 m d’altitud és molt adequat per al conreu d’aquest arbust caduc.

L’església està situada dins el recinte del castell de Marmellar, al Penedès jussà, i és un edifici romànic del segle XI. Té una nau única coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, feta amb formigó de calç que ha conservat les empremtes de l’encanyissat utilitzat en la seva construcció. En un dels laterals de la nau s’hi afegí una capella rectangular, coberta també amb volta de canó, conservant al sòl una gran roca natural. La porta, situada a la façana de ponent, és de mig punt, molt reformada. Damunt la porta es pot veure clarament el pendent de la coberta original. A l’absis s’hi obren tres finestres de doble esqueixada. L’edifici va ser sobrealçat i fortificat en època desconeguda.

Interiorment estava decorat amb pintures murals (segle XI). Dins l’església es veuen uns petits fragments de color vermellós a l’intradós de les finestres. La part més important del conjunt pictòric es conserva actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Les pintures representen històries al voltant de la Salvació, presidides pel Crist de l’Ascensió, flanquejat per serafins i personatges relacionats amb la passió de Crist.

Sant Miquel de Marmellar, apareix esmentada per primer cop l’any 1023. L’any 1148, Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, donà a l’església de Sant Ruf d’Avinyó l’església de Sant Miquel Arcàngel del castell de Marmellar, juntament amb la parròquia, el cementiri, els delmes, les primícies, ofrenes i possessions, perquè allí s’establís un convent de religioses canòniques sota l’advocació de Santa Maria, segons la regla de Sant Agustí. Sembla que aquesta proposta no reeixí.

L’església, tenia segons un inventari fet abans de la guerra: cinc altars, 112 cadires dins de l’església, i un confessionari per als sords a la sagristia.
El campanar que s’aixeca fins a 22 metres, està coronat – ara només parcialment – amb rajoles acolorides de trets marcadament modernistes.

Sant Miquel fou parroquial fins al 1377 en que el culte passà al Pla de Manlleu. Des de 1600, l’església de Marmellar fou sufragània de Sant Jaume dels Domenys. Marmellar, segons els arxius parroquials, tenia 65 habitants l’any 1717 i 59 l’any 1787. L’any  1970 hi figuraven 26 veïns. L’any 1976 un incendi va assolar la contrada.

Les restes de les cases i l’església han patit el vandalisme i l’espoli, fins al punt d’endur-se’n una porta de ferro que tancava l’accés a l’església, i de la qual en resten únicament les frontisses. 

Publicat a El 3 de vuit (27-09-13)