Josep Arasa i Ferrer

El fondo de Sant Llorenç està situat al Parc del Foix, a Santa Margarida i els Monjos, entre la Senabre i cal Noi. Hi predomina l’alzinar, el  marfull, el boix i el galzeran. El fondo de Sant Llorenç te un parell de fonts, la que dona nom a la fondalada i la del Pouet del Cagalló.

L’espai va ser important per les seves fontades, i el poeta vilafranquí Josep Parera va deixar-hi gravats en marbre aquests versos: Lloc d’esplai del qui matina/font humil de Sant Llorenç/dolç repòs del qui camina/aigua fresca i cristal·lina/que bevent-te el cos em prens. Tens per marc un bell paisatge/tens perfums, tens cants d’ocell/tens els besos de l’oratge/ i del cel reps l’homenatge,/perquè et dóna el seu mantell.

Davant la font de sant Llorenç hi ha una cova utilitzada com cripta sepulcral a l’època del coure on s’han trobat restes: un ganivet de sílex, fragments de ceràmica i ossos de cranis humans i animals.

Sobre el turo de la cova, a 344 metres d’alçada, hi ha una petita ermita romànica en ruïnes, Sant Llorenç de la Senabre, construïda el darrer terç del segle XI i documentada a partir de 1305.  El topònim “Senabre” fa referència a la mostassa borda o ravenissa groga, Sinapis en llatí.

L’ermita actualment te la volta esfondrada, però  manté en peu uns trossos de les parets laterals i de l’absis semicircular, on s’observen dues bandes llombardes i tres finestretes de doble esqueixada. Annexa a l’ermita hi ha les restes d’una possible sagristia amb tres habitacions.

Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que  al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII.

De l’ermita existeixen  testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en que es trobava a principis del segle XX. Actualment es troba en un “estat total d’abandonament” segons fan constar els autors de la “Memoria de la prospecció arqueològica a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre” (A.Mauri, P del Fresno, E. Travé).

Malgrat que Sant Llorenç de la Senabre està declarada Be Cultural d’Interès Local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, la gran degradació soferta a partir de 1980 i especialment  des de l’any 2000 són un mostra més (El 3 de vuit 15-10-10, Santa Margarida) del desinterès del consistori pel patrimoni. 

Publicat a El 3 de vuit (30-11-13)