Josep Arasa i Ferrer

Recordem, no oblidem, especialment en aquests temps on ens volen explicar la història com mai va ser. Si més no,  fem-ho per aquella gent que ja no hi és per poder donar testimoni de la seva sofrença, car uns varen caure i d’altres varen viure en el silenci

La violència de la repressió franquista  va ser una eina d’intimidació per impedir qualsevol resistència, fou un instrument de dominació i d’humiliació. La repressió abastà tots els camps possibles: l’econòmic, el social, el cultural, l’ideològic, el polític ,…Impulsat per l’Institut d’Estudis Penedesencs –Tots els noms- s’han quantificat i nominat els morts, els ferits, els empresonats o els exiliats soferts al Penedès. Una estadística que no té mesures per valorar la por, la humiliació, la desesperació, l’angoixa, la vergonya, l’escarni, el silenci….on tan sols són útils els adjectius.

La Trini Moreno Busquets –la Trini de cal Joanet dels Monjos- era jove, tenia 23 anys l’any 1940 quan es va negar a saludar amb el braç enlaire, a la manera falangista, a la manera dels vencedors. A la Trini li van tallar el cabell, la van rapar, i la van exhibir per tot el poble. Expliquen els pocs testimonis vius d’Els Monjos, que oficiava la macabra professó la cort falangista local.

Els avantpassats de la Trini, fugin de la fam dels seus pobles, havien arribat  amb el tren dels esquirols que van trencar la vaga (1919) de les fàbriques de ciment Freixas i Miret dels Monjos (El 3 de vuit, 18-05-12). Els treballadors demanaven incrementar el seu jornal una pesseta i reduir mitja hora el temps de treball diari. La família de la Trini –com tots els esquirols- van ser motiu d’escarni i menyspreu populars; a la Tenda no els servien, a la barberia de l’Espardenyer no els tallaven els cabells i la gent els insultava pel carrer. A aquells nouvinguts i als seus descendents no els quedava d’altre remei que refugiar-se en els centre d’esbarjo de la dreta –El Xiringuito- que compartien amb els patrons i els hisendats agrícoles. Exemple en fou l’ Àngel Moreno Perez –oncle de la Trini- que ja va ser regidor del municipi en el primer Ajuntament feixista de l’any 1940.

Prenent una direcció política més conseqüent, el pare de la Trini, en Joan,  va participar dels moviments sindicals d’esquerra. Quan les avantguardes mores dels exèrcits de Franco van ocupar el Penedès, en Joan i la seva família van marxar cap a França.  En arribar a la frontera ja la van trobar tancada, sortosament a un mas de Darnius els van acollir. D’allà, passat un temps i confiant amb les promeses franquistes, van tornar als Monjos.

En Josep Ferrer (el Pepito) va ser l’únic del poble, i un dels pocs de la comarca, que va combatre al costat dels militars sollevats. Fill d’un mestre de cases de la Lliga, nét d’una família que no s’havia adherit a les lluites rabassaires, a casa seva havien patit el terror de la FAI i del “camió fantasma”. Havia vist com vexaven i detenien el seu pare o com per tres vegades anaven a buscar el seu progenitor amb la intenció de matar-lo, com els col·lectivitzaven les eines i els impedien treballar. Quan la República va cridar la lleva d’en Josep aquest va posar la seva documentació a un soldat mort, va passar la frontera i es va incorporar a les forces faccioses. Acabada la guerra va tornar als Monjos amb les ínfules del vencedor. Entre d’altres privilegis, se li va concedir un lloc de treball a l’Ajuntament. Vestia bota alta, camisa blava, boina vermella i guarniments militars. Passejant pel carrer exigia la salutació falangista, fins i tot als vells amics i amigues. La Trini de cal Joanet es va negar a aixecar el braç. A la Trini la van rapar i passejar com un trofeu humiliat.

Fa pocs anys que la Trini va morir, mai ningú li va demanar perdó.

Publicat a El 3 de vuit (24-08-12)