Josep Arasa i Ferrer

Que fan els exèrcits espanyols a l’Afganistan?  No ho se….
He fet la pregunta a algun parlamentari –gent entesa-, he buscat per Internet …..he remenat hemeroteques i enlloc he trobat una resposta convincent.

Alguns parlen de prestigi internacional, d’altres –els més agosarats- de control dels gasoductes o de les plantacions d’opi. En algun lloc he llegit que hi són en missió de pau i amb la prohibició expressa de disparar.
Ningú dona una resposta clara i convincent. (segueix)

La historia recorda aquella anècdota –certa o falsa- de la caserna de Jaca. Es deia que durant molts anys hi havia un soldat de guàrdia en un jardí al costat d’un banc, a cada canvi de guàrdia es rellevava el soldat vigilant. Un dia un oficial, remenant papers, va descobrir que aquella vigilància s’havia  posat feia anys, quan es va pintar el banc, perquè ningú no hi seies. Havia passat el temps i cada dia l’oficial entrant enviava rutinàriament un soldat al costat del banc.  A l’Afganistan sembla que succeeixi el mateix, ja hi són i ningú recorda perquè hi han anat.

L’operació armada la va iniciar els EEUU l’any 2001 amb el nom de “justícia infinita”, van buscar el recolzament de l’ONU i amb aquesta excusa es van afegir els espanyols. Els exercits dels EEUU estan en estat de guerra a l’Afganistan. L’exèrcit espanyol, fent el mateix que els americans, hi és –diuen – en missió de pau.

El motiu primigeni de la presencia espanyola ha entrat en el sac profund de l’oblit i la confusió. Una operació armada tan sols comparable amb l’aventura dels mateixos exercits hispànics quan, a cop de sabre, van intentar la conquesta de Saigon en vida de la borbònica Isabel II.

Aquests dies, el mitjans de comunicació ploren la mort d’un jove soldat espanyol –Cristo Ancor Cabello- per l’esclat d’una mina. Dels morts afganesos, no en parlen gaire.

Lamentant la pèrdua de tota vida humana, cal reconèixer el dret que tenen els afganesos de defensar-se de les invasions estrangeres i el risc que corren tots els armats de creure’s superhomes amb el monopoli de la violència i de la vida. Quan una persona esdevé professional d’un exercit ja sap que possiblement haurà de matar i en el joc de la vida possiblement trobarà algú que el mati. Quan un polític o un govern envia el seu exercit a envair un país ja sap que tindrà víctimes; la resta és hipocresia.

Els polítics i els articulistes fidels busquen moltes paraules per justificar la mort del militar, discuteixen sobre la seva formació, la seva capacitat d’atac o el material que utilitzen. El govern espanyol, per retornar-los a la basa d’oli, els respon que en un parell de mesos ja tindran nous vehicles blindats capaços de detectar les mines i suportar les explosions.

I tothom calla i assisteix als funerals amb llàgrimes als ulls. Ningú qüestiona el fons: la presencia del exercit espanyol a l’Afganistan, ni l’important despesa que comporta aquesta presència. El cost diari d’aquesta campanya militar és una nuvolosa inconcreta que cap partit demana i cap ministeri ofereix.

Perquè aquest silenci?. A qui esta beneficiant, que en aquesta època de crisi econòmica, es malbaratin d’aquesta manera els nostres diners?. Qui té el control de les fabriques d’armes i del subministrament a la força armada?.

Quants camions de bombers es podrien tenir amb el que costaran els nous blindats?. Quantes industries es podrien crear amb el que costa l’exèrcit a l’Afganistan?, quantes escoles?, quantes places universitàries? quants hospitals?…..