Josep Arasa i Ferrer

eL PERIODICO, 01/03/10, XAVIER Rius. Periodista. Autor de ‘Libro de la inmigración en España’
Va ser un error no planificar quina mena de persones arribarien, i una desídia no aplicar les reformes legals….

Si analitzem la gestió de la política d’immigració dels últims anys i els debats sobre aquest fenomen, veurem que gairebé sempre es basaven en dues premisses falses: que la immigració havia tocat sostre i que, en el futur, vindrien en menor quantia i només aquells que tinguessin papers. Es deia que havíem tocat sostre quan era un 6% de la població, es repetia quan era un 10%, i es va dir el mateix a l’arribar al 14%. A més, la gestió del flux d’entrada no es basava en la contractació en origen, sinó que arribessin com a irregulars i després, per arrelament o per regularització extraordinària, se’ls donaria els papers. No es planificava el cabal, sinó que el flux es regulava segons el boca orella i la demanda laboral. Només amb el ministre Caldera va funcionar a un ritme suficient la contractació en origen. Cap grup polític s’atrevia a reconèixer que la caiguda de la natalitat, el creixement econòmic i la negativa de part de la població a accedir a certes ocupacions propiciaria aquesta arribada massiva d’immigrants.

AIXÍ, NI ES VA FER el debat sobre quina mena d’immigració contractàvem en origen ni, com sí que van fer en altres llocs d’Europa, si decidíem que les comunitats s’instal·lessin als seus propis barris o si es realitzava una política d’acollida planificada que distribuís la immigració. Construir barris gueto hauria estat un error. Però va ser un error no planificar-ne l’arribada, de manera que, o bé els barris antics de poblacions amb edificis sense rehabilitar –com és el cas de Vic–,
o bé els barris de les perifèries de les grans ciutats –com ha passat a Salt– els acollien. En els dos casos, els immigrants es van convertir en majoritaris, fent que la població autòctona se sentís no només forastera a casa seva, sinó també desatesa en els serveis públics, atès que les administracions responien deficientment a les noves necessitats. La immigració, que va ser la solució del problema demogràfic, no és un problema en si mateix, però haver-la gestionat malament ha donat problemes que només es poden resoldre d’un en un.
El prototip del veí que se sent temptat pels cants de sirena que llança la xenòfoba Plataforma per Catalunya és aquell que va comprar fa anys un pis i, amb l’arribada sobtada d’una gran quantitat d’immigrants al barri, veu com, a més de les dificultats de convivència a causa dels hàbits d’alguns immigrants, la seva casa es devalua i val un terç menys. La llei de barris del Parlament de Catalunya ha esponjat i dignificat alguns d’aquests barris, però la majoria ho continua esperant.
Una de les queixes principals dels veïns d’aquests barris que tenen un índex més alt d’immigració és la inseguretat i la impunitat dels que cometen reiteradament furts i petits delictes. El 2003 es va introduir una reforma al Codi Penal i a la llei d’estrangeria que establia l’expulsió gairebé automàtica d’aquells estrangers a qui s’imposés una condemna de fins a sis anys o, fins i tot, malgrat no ser jutjats, cometessin un delicte amb penes previstes de fins a sis anys. Les reformes van ser molt criticades, ja que concedien impunitat als delinqüents, que sabien que, quan la policia els detingués, els enviaria a casa sense cap condemna. Afortunadament, el Tribunal Suprem va anul·lar aquella expulsió automàtica. Aquest mateix any es va introduir una altra reforma més lògica que, per desídia de les administracions, no s’ha aplicat. És la consideració de delicte de qui cometi quatre vegades la mateixa falta. Això permetria acabar amb la impunitat en robatoris o furts. En mans dels responsable de Justícia, no d’Interior, està la solució.

ALTRES conflictes de convivència s’han de resoldre amb la mediació municipal i l’aplicació de les ordenances, i sancionant aquells que les infringeixin. No servirien de res els contractes d’integració que proposen CiU i el PP, atès que no es tracta que firmin un document, sinó que, dia a dia, compleixin les lleis. Són de difícil solució a curt termini els problemes de convivència amb els gitanos de Romania. Jurídicament, són ciutadans comunitaris, però aquest col·lectiu es resisteix a abandonar la seva percepció de la vida nòmada.
Hi ha un altre instrument important que sembla que s’ha oblidat en aquest debat relatiu a la integració dels immigrants, atès que un només s’integra allà on se sent partícip. És el relatiu al dret al vot a les eleccions municipals: els ciutadans romanesos, al ser comunitaris, no només podran votar, sinó que també podran estar a les llistes. La majoria de llatinoamericans, pels acords de reciprocitat, podran votar, però no concórrer com a candidats. Els dels països de l’Est no comunitaris, els africans i els asiàtics, ni podran votar ni ser votats.
Això generarà una desigualtat de tracte que no ajudarà a crear cohesió social que només es resoldrà reformant l’exigència de reciprocitat que imposa la Constitució. Finalment, és important no criminalitzar els immigrants sense papers, atès que si n’hi ha tants és perquè Espanya va escollir l’arribada irregular com a principal mecanisme del flux migratori.