Josep Arasa i Ferrer

Devant la catedral de Barcelona, a les mateixes escales de la Seu, l?any 1824 s?alçà una forca i és penjà un home per cridar ?visca la constitució?.

L?any 2007 a Girona és busquen dues persones per cremar el retrat del rei Borbó. Mesos enredere s?havia segrestat una revista perquè uns ninotaires havien caricaturitzat el seu fill i la nora.

Llegeixo a ?L?espectacle de la pena de mort? de Joan de Deu Domenech, la relació tradicional que hi ha hagut entre els reis, les putes i els botxins.

Diu ?el rei i el botxí són intocables. Se?ls tem. Són poderosos. No obstant això, pel seu rang i condició, tots dos són proscrits. Els antropòlegs expliquen que a les societats primitives rei i botxí tenen existències similars. Viuen sotmesos a nombroses interdiccions que els aparten de l?existència del comú de la gent, amb la qual no és poden relacionar de manera habitual. També són remeiers. Els reis taumaturgs que sanen escròfules amb una imposició de mans, i el botxí que després de complir amb una execució tenia la virtut de poder guarir només de tocar la part malalta del pacient?.

Actualment la feina de botxí ha esdevingut feina d?estat i a casa nostra ja no és maten persones a la forca. És castren pobles.

Els reis ja no són taumaturgs, són ganduls, rics, i intocables.

Els reis ja no paguen als botxins, ara cobra una fiscalia medieval que impulsa la persecució dels demòcrates i els antifeixistes..

Ja no és penja a ningú per cridar ?visca la constitució?. Utilitzen la seva constitució per penjar la llibertat d?expressió.

I entre tant que esperen silenciosos els nostres partits? On és la defensa gremial del republicanisme i de la nostra gent? . Esperen que tornin els vells temps i ens aixequin forques repressores a les cantonades per lamentar-se?. Esperen que torni la prohibició de ser català i sentir-se lliure?.

Si després de tot el passat aquest darrers mesos, seguim sense una resposta social, ni nacional, arribarà un dia que un grup en nom d?una avantguarda traurà els vells manuals i començarà camins revolucionaris radicals. I llavors sonaran totes les alarmes, i escoltarem els mateixos tòpics de sempre: és que els catalans no ho som eixís¡¡¡, són un grup de provocadors¡¡¡, ara no és el moment històric¡¡¡, aquesta no és la via¡¡¡.

Quan els laments arribin ja serà massa tard, hauran de cridar la Confraria de la Sang perquè acompanyi les nostres despulles.